Greixonera, un illa i un vas ritual

Una greixonera, una cassola de test, és part de l’ illa, duu la seva terra i s’usa per a cuinar els fruits conreats o animals criats a la mateixa matèria natural, a la pell agrícola del territori.

El recipient és tradicional perquè no ha mudat la manufactura des dels primers pobladors, duu l’empremta i la memòria de la gent que pastà i tornejà l’argila, l’envernissà i enfornà. És el joc del foc, l’aire i l’aigua esvaïda. La greixonera serveix per servir i servar els menjars, és un utensili de conserva.

Manejar una greixonera o olla és també recordar menjars i, també, aquells que en paciència i lentitud, obraren plats dignes de celebració.“Qui amb greixonera cou amb poc menjar en té prou”, diu la dita. Cuinar és més acurat i el coure més lent i la calentor més repartida i dura més.

Menjar-se aliments cuinats, bullits, arrossos, aguiats, escabetxos, dolços, potser sembla perllongar perfectament la realitat de la natura treballada, sense fractures. Es el trànsit des de la panxa de la terra a la panxa del recipient i a la panxa del menjador. Usar un plat de terra cuita, pla o fondo i cullera de fusta, de faig o taronger, és fer un vuit, la coherència.

En Toni Gomila, l’oracle d’Acorar i Això és mel a Ib3 –que ara s’acaba- evocà com mossèn Antoni Maria Alcover rebutjà un dia una cullera de ferro –o de plata- i en demanà una de fusta. Les sopes i els arrossos –dieta illenca- entren i es gaudeixen millor sense cremar a la boca amb cobert no metàl·lic. Els cuiners també toca que remenin el menjat a les greixoneres o pelles amb eines de llenya.

Una greixonera domina substantiva, -és impossible fer sopes mallorquines o bons arrossos sense usar-ne- fa el nom de molts de plats que duen el llinatge de l’element transformat. Els complexos i concrets menjars queden resumits amb el nom del recipient: greixonera –segurament dolça, o de peix, o de brossat, o greixonera de peus de porc o dels darrers dies o del dijous llarder, gras.

El món, els plaers - i els queviures- semblava que s’acabaven anualment, i per això es feien les festes carnavalesques. Eren, són, “els darrers dies” anunci apocalíptic, advertència de les privacitats de carn i excessos que la quaresma duia pels pecadors i cristians d’antic.

Amb l’excusa del desert previst de setmanes d’abstinència es programaven alguns dies per l’excés, la càrrega i l’apoteosi del greix els dolços, tan avinents a la cuina cristiana. No són els darrers dies del món, pels creients són els últims abans del mur i la frontera de lo que un serà prohibit i incorrecte. És fa festa grossa als carrers i es menja massa com si fos la fi del món.

La greixonera de peus de porc –gairebé un paté de tallada- i l’ensaïmada de tallades son les fites dels menjars mallorquins de Carnaval. El plat simbòlic, excessiu, és la greixonera de peus, morros i orella i de porc, dessalats –un temps-, capolats mesclats amb ous batuts, una micona d’herbes, potser ensaïmada seca esmicolada i un poc de llet...depèn.. segons el record domèstic. El cicle és tanca amb una mossegada gens subtil però que tremola, gens ni mica una anècdota, munició grossa.