L’enterrament de la sardina

No és dimecres ni hi ha cendra. Tampoc és clar si comença o acaba el carnestoltes polític per a CDC, però el partit es reuneix per enterrar la vella sardina. Canvi de nom, colors i sigles. Però el passat és obstinat i a les tres primeres files hi són els mateixos de sempre. Només el president Puigdemont, a qui ningú aquí és capaç de situar en aquest fris de temps —és futur o és passat?—, aporta el desconcertant element espai-temporal en un auditori encanudit. A partir d'aquí, comença l'enterrament a porta tancada. A dins, passaran coses molt estranyes.

Des del passadís, és temptador recórrer a Lampedusa i al gattopardisme per explicar aquest congrés amb allò de “que tot canviï, perquè tot segueixi igual”. Però la realitat és que més enllà d'aquesta estratègia de transformisme, la història ha quedat subvertida. Oriol Pujol —imputat per suborn— no heretarà el lloc al partit del seu pare —imputat també per blanqueig— que li havien reservat; Artur Mas, l'ideari del qual ressenyava no fa tant l'independentisme com una cosa antiquada, és avui independentista; i Unió Democràtica de Catalunya, el partit de l'estabilitat, va acabar implosionant i deixant com a únic testimoni dels anys d'esplendor Joana Ortega en un showroom de moda italiana al carrer Tuset. El temps passa i la vida ens canvia. Però ningú va imaginar que tant, ni tan ràpid.

A tot això, CDC seguirà com a estructura jurídica gairebé metafísica, comenten als passadissos. Una espècie de banc dolent on bolcar marrons: corrupció, mals rotllos... Un zombie, en suma. Perquè a les 18.30 acaba el seu enterrament. Un partit i 42 anys liquidats. Aplaudiments. Els més grans descansen als sofàs; els joves conspiren i, a l'altre costat dels cristalls, la gent normal torna de la platja amb la tovallola. Ningú imagina el que és a punt de succeir.

Fins a les 21.00 el nou partit no naixerà. No hi ha nom ni estructura. Han pagat a una agència perquè inventi alguna cosa brillant. Però quan la gent descobreix que no calia tant per a tant poca cosa —l'ocurrència és Catalans Convergents i Més Catalunya—, es munta l'escàndol. CDC es converteix en la CUP i decideix no decidir assetjada pel guirigall. El que segueix és un fenomen paranormal: els seus vells integrants queden suspesos sine die en un limb entre dos partits. Sense nom i amb un carnet caducat fins que a la direcció se li ocorri alguna cosa. “Ara sí que no som res”, lamenta un militant palpant-se l'acreditació.