Oci, negoci, cultura

La cultura de l’oci, l’ocupació del temps que no es dedica al treball productiu, és un valor de presència creixent, una mena de necessitat dominant, implacable: la cultura és lectura, ràdio, televisió, cinema, viatges, teatre, música, museus o esports, és ja gairebé tot. I així, gran part d’aquest oci, més de la que sovint pensem, s’identifica amb cultura, o amb activitats o amb productes que porten aquesta etiqueta.

La cultura (amb cometes o sense, en cursiva o en rodona, en majúscula o minúscula) no és un valor en alça: és un valor total, és una invasió dels espais dedicats a qualsevol funció de la vida personal, comercial, civil o política. La Cultura, “cultura” o cultura és ja gairebé tot, present a tot arreu, matèria d’oci i de negoci, de les vacances, de cada cap de setmana, objecte i ocasió de consum, funció coberta de prestigi: hi ha res més prestigiós, més valuós, que un polític inaugurant un museu? En aquest món del negoci, l’oci cultural és un valor creixent, qualsevol que siga la seua substància o realitat.

Si calen exemples d’aquesta associació, en posaré un de ben gros, un exemple emblemàtic que de tant en tant algú vol imitar: a la ciutat de Las Vegas —capital mundial de l’oci, si tal capitalitat existeix—, alguns dels hotels casino més prestigiosos estan fets a manera de reproducció de monuments o ambients antics, com ara palaus romans, piràmides egípcies o la plaça de San Marco de Venècia. Un d’ells, el Bellagio, conté una notable col·lecció de pintura —clàssics moderns, autèntics— per al gaudi i contemplació dels clients de la casa. De manera que vostè pot sopar en un restaurant de l’hotel —gastronomia i vins francesos: cultura superior— en presència d’un retrat de Dora Maar de Picasso, d’unes banyistes de Cézanne, unes ballarines de Dégas o el Diàleg dels insectes de Miró. I després, ja pot continuar jugant a les màquines escurabutxaques, per matar el temps lliure i per assegurar els beneficis de l’empresa que ha comprat les pintures.

El negoci de l’oci va començar amb quatre mafiosos de segona fila en un lloc perdut del desert, augmentà amb la gran màfia, amb els casinos i amb la passió del joc, i esclata ara triomfant i universal amb l’afegit de la història de l’art, de la cultura. Com un lloc fascinant de pelegrinatge universal, com una nova Roma feta, amb paradoxa novíssima, del joc d’atzar, de l’oci radical i d’un immens simulacre de museu. El triomf de Trump és ja una realitat, i no sols a Las Vegas.