Gestos

En un assaig sobre el color de les passions polítiques modernes —vermell, negre i gris—, el filòsof italià Remo Bodei constatava l’existència d’una política buida de motivacions racionals, clarament derrotada davant de l’aclaparadora vigència del teatral i l’espectacular. El diagnòstic que feia era desolador: el que impulsava certes formes de democràcia a compartir estratègies poc relacionables amb la digna imatge ideal, a buscar dreceres enganyoses per perpetuar-se mitjançat l’espectacula rització i la sobrecàrrega emotiva dels missatges, era només la seva impotència per afrontar de manera sòlida la complexitat dels problemes reals. I tot seguit apuntava una hipòtesi esgarrifosa: els elements espectaculars tendien a créixer en proporció directa a l’augment de les dificultats a superar. Els ingredients propis de la teatralitat, purament emotius, afegia, podien considerar-se com els substituts d’unes accions eficaces i com a cerimonials públics. Aquesta dinàmica, concloïa, només podia dur a una hipertròfia irreversible on uns mètodes de caire totalitari havien sigut suplantats molt astutament per uns altres que, en silenci, perseguien els mateixos objectius i interessos.

Davant del desapassionament del color gris de la democràcia, el color vermell de l’esquerra radical i el color negre del nacionalisme en surten clarament vencedors, i per arribar a aquesta conclusió només cal fixar-se en uns quants gestos extrets de l’infinit vendaval simbòlic experimentat durant les últimes setmanes. No ha sigut gens beneficiós per a res que el rei Felip VI no hagi rebut la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i també costa d’entendre que la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, no estigués al lloc que se l’esperava el dia de la presa de possessió del president Puigdemont. A pesar que ja se sabia que Pablo Iglesias i els seus, a part de tenir un concepte més aviat pedestre de l’educació, eren molt propensos a la cursileria melancòlica —hi ha mals que l’esquerra comparteix amb el nacionalisme—, no deixa de doldre que hagin convertit el Congrés en un parvulari i en una sala de lactància. Que a més a més alcessin el puny, com al Parlament la major part dels diputats de la CUP, sense ser conscients —o sí— dels morts que hi ha al darrere d’un gest tan senzill, és un altre despropòsit que no se sap per què queda impune. Tampoc entra dins del políticament intel·ligible que, el dia que Puigdemont va anomenar els consellers del seu Govern, hi hagués la tutela d’Artur Mas, com si la fantasia que bull en el seu cap ja s’estigués complint i supervisés com a president de la república catalana la conducta del seu primer ministre. Entre tants de gestos, només se’n troba a faltar algun de Rajoy.