Premi a la xenofòbia

La renúncia d'Alícia Sánchez-Camacho a la capçalera de cartell del PP per a les eleccions catalanes del 27 de setembre era una notícia anticipada fa dies per aquest diari. Camacho va acompanyar bé la política de suport mutu de Mariano Rajoy i Artur Mas quan el primer estava a l'oposició, però d'ençà que Mas va iniciar la seva conversió al secessionisme, ni va saber reconduir l'antic aliat ni va poder convèncer la cúpula del seu partit de la necessitat d'oferir alternatives als catalans que anessin més enllà de la defensa de la legalitat. I va convertir un partit parlamentari en un altre amb maneres abruptes poc pròpies del parlamentarisme. El seu final, doncs, és lògic. Ja no tenia res a oferir a ningú.

Però la seva substitució per l'extremista Xavier García Albiol és una pèssima notícia. Exalcalde de Badalona, la tercera ciutat catalana, Albiol ha fet tota la seva carrera gairebé exclusivament al compàs de les campanyes xenòfobes contra la immigració, en la línia de la periclitada Plataforma per Catalunya o de moviments com la ultradreta francesa, dels quals només es diferencia que no exhibeix un discurs antieuropeu.

Les extremes dretes continentals s'han basat i es basen en l'agitació contra els immigrants com a presumpta causa de tots els mals que afligeixen les nostres societats, cosa que es disfressa amb coartades barroeres. Així, la discriminació en funció de l'origen geogràfic dels residents s'emmascara en el presumpte dret a prelació dels “d'aquí”, “els de casa”, una categoria indeterminada, antijurídica i antipolítica. La justificació que tenen més dret als serveis socials els que fa anys que paguen impostos és falsa: causen dret tots els que paguen impostos (no en funció de quants exercicis fa) o simplement acrediten els requisits exigits en cada cas, de veïnatge, necessitat o desprotecció. El mateix passa amb l'argument que la capacitat d'acolliment és limitada, si no va acompanyat de demostracions quantitatives irrefutables. O de la suposició d'una criminalitat més elevada entre els immigrants: potser freqüentin més les petites faltes, però encara no s'ha descobert entre ells cap gran estafador dels que avui trepitgen els jutjats.

Nomenar candidats d'aquest perfil confirma el temor del PP a perdre els seus votants més radicals, però aliena als moderats i centristes, que són molts més. Albiol ha estat designat per competir a Catalunya, just on la mitjana del vot s'acosta més al centreequerra. Li serà més que difícil competir amb les altres ofertes, en general més moderades, de l'espectre no independentista.

Tan sorprenent com l'anterior resulta constatar el vaivé estratègic que suposa aquesta designació: n'hi ha prou a recordar que el lloc d'Albiol el va ocupar no fa tants anys una persona de modals tan civilitzats i homologables com Josep Piqué.