Clàssics que només conserven el títol

La brama diu que si els clàssics continuen sent clàssics és perquè ho aguanten tot. Biaixos diversos, tergiversacions, actualitzacions, regressions, mastegots, glorificacions... La literatura n’ha donat proves a bastament. James Joyce va fer seva l’Odissea d’Homer amb Ulisses, Julian Barnes va convertir Un cor simple en El lloro de Flaubert, i Carlota Gurt, Solitud de Víctor Català en Sola... El teatre, però, juga a un altre joc. I avui dia és gairebé impossible asseure’s en una platea a veure Hamlet i veure Hamlet de debò. A tot estirar, contemplaràs una versió retallada de l’original.

A Hamlet 0.2, Sergi Belbel i Enric Cambray ja ens explicaven que el segon acte de la tragèdia de Shakespeare és el més retallat, perquè és de transició. Normalment dura poc i els directors se solen saltar moltes escenes. Fa anys que això és moneda corrent. Un exemple és la versió que Julio Manrique va fer de Les tres germanes de Txékhov al Lliure: va col·locar-hi un pròleg (l’enterrament del pare) i un epíleg. O el Vania d’Àlex Rigola, en què comprimia l’acció amb quatre personatges i molt poc text. Els clàssics es retoquen i malmenen, es transformen i s’adapten.

Continuen sent aquells clàssics? Podem dir que hem sentit Txékhov, Sòfocles o Shakespeare després d’haver vist alguns d’aquests muntatges? O una cosa diferent? La veritat és que el públic d’avui no suportaria senceres moltes de les obres que tornen un cop i un altre a la cartellera, i molt menys com van ser concebudes d’origen, per masclistes i xenòfobes, entre moltes altres coses. La qüestió és per què es continuen fent si tenen totes aquestes llufes a sobre. Això mateix es preguntava l’alemanya Susanne Kennedy quan va muntar Les tres germanes: “Sabem que les tres germanes no aniran a Moscou, que Medea matarà els fills, que Hamlet dirà allò de ser o no ser. És com una repetició eterna. I el públic en forma part, disposat que se li aparegui un dimoni cada nit perquè li faci les mateixes coses”.

Què passa, però, si s’anuncia una estrena com Èdip rei i no surt ni una paraula de les que va escriure Sòfocles? O, com passa ara al Lliure, si creu que ha vist El misantrop de Molière i tot el que diuen Alceste, Célimène i Philinte neix del cap de Sergi Pompermayer i Pablo Macho Otero? Daniel Veronse, quan va mirar Oncle Vània, va arribar a Espía a una mujer que se mata; Jordi Oriol, a l’hora d’enfrontar-se a Macbeth, va escriure La mala dicció... Obres a partir de clàssics, com Apocalyspe Now neix d’El cor de les tenebres i Pretty woman, de Pigmalió.

El problema apareix quan no es deixa clar que es tracta d’una “obra inspirada en”. Canviar el títol és el bàsic. Aquest estiu passat no vam veure Hamlet, sinó Hamlet. En els plecs del temps, versió en la qual Christiane Jatahy introduïda fragments de l’Orlando de Virginia Woolf i del Hamlet machine de Heiner Müller. Al Lliure doncs, El misantrop s’hauria pogut dir El misantrop records i ja ho hauríem tingut.

Perquè si li porto a un editor un conte llarg titulat El pavelló número 6, on reescric paraula per paraula la relació entre el jove Grómov i el metge Ragin, canvio una presó russa llunyana pel Centre Penitenciari Mas d’Enric i actualitzo els temes, i li dic que és obra de Txékhov i que a sota hi pot posar “versió de”, el més segur és que, si s’avé a publicar-lo, cosa que dubto, em faci canviar el títol de totes totes. I ja explicarà a la contracoberta l’origen de tot plegat.