Arribarà el valencià al 2075?

Ho sé: ja ho vaig dir fa tres anys amb La Maria. Però crec que s’ha tornat a obrar un xicotet miracle musical valencià. Es diu Abril. És de la Marina. Té 22 anys. I la seua veu de vellut i seda és un dels millors descobriments musicals del 2025. Ja ha rebut el premi Ovidi a millor artista revelació pel seu disc Instruccions per estimar una cirera. Fa pop electrònic cosit amb unes lletres plenes de vida que comencen amb un to íntim i condueixen fins a l’apocalipsi del tecno més engrescador. No escoltar-la és un pecat.

Abril és l’última baula d’una cadena valenciana que la connecta amb Sandra Monfort, Esther, La Maria, Naina, Jazzwoman o Bèrnia. La música en valencià, eixa de Raimon, Ovidi i Al Tall, la d’Obrint Pas, la Gossa Sorda, Botifarra, Zoo i La Fúmiga, ara troba un moment de lideratge femení extraordinari. Les dones canten. Les dones escriuen. Però poques dones pensen el valencianisme. Ací continua la bretxa més invisible que al meu entendre ha llastat el moviment valencianista: voler fer un país sense escoltar la meitat d’eixe país —ni l’ampla part castellana d’eixe país— sembla una fórmula d’èxit onlyfan(àtic)s.

Diu Abril en la cançó ‘Afortunada’ que, a pesar de tot, el futur és imprevisible. Això m’agrada pensar respecte a la llengua, el valencià. S’acaba de publicar Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià (Drassana), un assaig escrit pel filòleg Josep Daniel Climent. El llibre és un viatge de cinc-cents anys per fites poc conegudes en defensa de la llengua. Eixa llengua que ha patit els efectes de la rebel·lió de les Germanies de 1519, l’abolició dels furs per ordre de Felip V en 1707, una Il·lustració poc sensible en el segle XVIII, l’absència d’una burgesia potent i massa castellanitzada en el XIX, la repressió de la dictadura franquista que encara hui cueja o la mala digestió cultural dels milers de persones que van arribar de fora al nostre país als anys seixanta i que ho han fet ara al segle XXI de més lluny encara. Massa coses, potser, per a una llengua tan menuda, tan humil i desvalguda.

Per això m’ha resultat tan fresc trobar en aquest volum històries individuals o col·lectives en favor del valencià en un país de llengua amagada on cada dia costa més fer-se valer tan sols en valencià. “Parleu sempre valencià”, deia un pasquí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana penjat a les principals ciutats valencianes en 1935 i 1936. Aleshores esclatà la guerra i els pasquins canviaren els rètols. “Franco llega esta tarde a Valencia. ¡¡Valenciano!!: acude a expresar tu adhesión al salvador de España”, deia un cartellet a la primavera del 47 que ara es ven per vuit euros a Todocolección.

Sí: hem estat a la clandestinitat i les catacumbes, i ara som oficials. Però fa 30 anys es parlava valencià al 50% de les cases i ara en menys de la meitat, poc més del 20%. Es pregunta Climent si encara estem a temps de salvar el valencià d’una més que probable desaparició. Si ens haurem de limitar a observar amb resignació la seua extinció. Quants anys de vida li queden realment al valencià i si arribarem al 2075 o al 2100. Ell vol ser optimista. Res està escrit: depén de nosaltres. Jo em pose Abril i cante.