Lise Davidsen fa embogir el Liceu en el seu debut com a Isolda

Quan li van preguntar a la mítica soprano wagneriana Kirsten Flagstad, als 42 anys, com s’ho feia per sonar al final de Tristany i Isolda amb la mateixa frescor que a l’inici, va revelar el seu secret: “És fàcil. Tinc una taula entre bastidors plena de plats de tallets de rosbif fred per poder menjar quan no soc dalt de l’escenari”.

No coneixem el secret de la seva compatriota Lise Davidsen, de 38 anys. Però la seva veu en l’anomenada “mort d’amor” d’Isolda, que va tancar el dilluns 12 de gener l’estrena de la nova producció de l’òpera de Richard Wagner al Gran Teatre del Liceu —i el seu debut escènic i complet en el personatge—, va sonar igual de fresca, brillant i poderosa que al començament. Una veu monumental, capaç de fer tornar sensacions que semblaven definitivament perdudes al teatre barceloní, que havia escoltat Flagstad com a Isolda el 1950.

Aquesta funció marcava també el retorn als escenaris de la gegantina soprano natural de Stokke, després de la seva retirada el març del 2025 per ser mare de bessons. La cantant ha reconegut a la revista Oper! que té la impressió que la seva veu continua sent la mateixa, tot i que la seva Isolda ha de créixer funció a funció.

Davidsen ja havia deixat unes impressions excel·lents el novembre del 2024, cantant a Munic el segon acte en versió de concert amb la Simfònica de la Ràdio de Baviera i Simon Rattle. Però el seu punt de partida amb el personatge complet en escena, al Liceu i en una nova producció de Bárbara Lluch, ja la situa com una Isolda de referència del segle XXI. El recorregut continuarà al març, quan n’estreni una nova producció firmada per Yuval Sharon a la Metropolitan Opera de Nova York.

Ja va impactar a l’inici del primer acte pel volum i l’esplendor dels seus esclats de fúria. La posterior narració de la princesa irlandesa a la seva donzella Brangäne dels greuges amb Tristany va convèncer per la seva capacitat d’articular i donar color al discurs amb una calidesa i un lirisme poc habituals en sopranos dramàtiques. La naturalitat amb la qual va dominar els extrems del personatge, mantenint una notable homogeneïtat de registres, es va imposar al final del primer acte, i també al començament del segon, en què els cèlebres do sobreaguts de la trobada amb Tristany es van integrar orgànicament en la seva encarnació d’Isolda enamorada. És evident que Davidsen encara té recorregut per aprofundir en la complexa evolució psicològica del personatge, però va deixar clara la seva enorme projecció amb una escena final modèlica per potència i expressivitat.

La soprano noruega va ser la gran triomfadora de la vetllada i, a més, va donar mostres d’una camaraderia poc freqüent. Va quedar clar al final, quan, després de la baixada del teló, el públic del Gran Teatre del Liceu va reclamar que sortís en solitari i ella va comparèixer acompanyada del tenor Clay Hilley.

El cantant nord-americà va oferir un Tristany competent i entregat, tot i que molt per sota del nivell vocal de Lise Davidsen. En els dos primers actes va cantar amb seguretat i cura musical, i va superar amb notable integritat la prova de resistència del tercer. No obstant això, el seu timbre resulta excessivament metàl·lic i sec, i la seva encarnació del protagonista no acaba de tenir una veritable dimensió dramàtica. En canvi, el baix-baríton polonès Tomasz Konieczny, com a lloctinent Kurwenal, va desplegar una capacitat teatral excessiva sobre l’escenari: la seva veu granítica i de gran projecció va funcionar millor en el tercer acte que en el primer, on es va mostrar massa explosiu.

La mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova és des de fa anys una garantia com la donzella Brangäne. El seu to bronzí i homogeni —tot i que amb una lleu tensió en els aguts— va convertir l’avís del segon acte en un altre dels moments de la nit. La va ajudar, especialment per als privilegiats que estàvem asseguts al pati de butaques, la seva col·locació al prosceni del quart pis. El baix anglès Brindley Sherratt va tornar a brillar per la seva dolguda vulnerabilitat en el monòleg del rei de Cornualla del segon acte, però el seu Marke no va assolir la solidesa que vam poder escoltar a l’Auditori Nacional fa set anys, amb una excessiva tibantor en el registre agut.

Entre els secundaris, el versàtil tenor Roger Padullés va ser un bon Melot i el baix-baríton Milan Perišić va resoldre amb correcció la seva intervenció com a timoner, mentre que Albert Casals va aconseguir arreglar al final, com a pastor, els problemes que havia mostrat al principi com a mariner. De fet, l’inici de l’òpera va resultar desconcertant, amb uns quants moments en què l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va estar a punt de descarrilar. És el que va passar en la vigorosa cançó de Kurwenal represa pel cor de mariners, al final de la segona escena del primer acte. Tot va millorar en els actes segon i tercer, amb brillants solos del clarinet baix de Dolors Payá i del corn anglès d’Emili Pascual.

Malgrat tot, la gran decepció d’aquesta nova producció va ser la direcció musical de Susanna Mälkki, que tornava al Liceu després del seu èxit amb el Trittico puccinià de finals del 2022. L’excel·lent mestra finlandesa afrontava la seva primera producció completa de l’òpera de Wagner, després d’haver dirigit el segon acte en versió de concert el 2022 amb la Filharmònica de Hèlsinki. La seva lectura, precipitada i sense tensió en el preludi inicial, va decantar un primer acte ple de desajustos i problemes. És cert que tot va millorar en el segon, amb una orquestra més entregada, però sense erotisme ni emoció; i la profunditat va brillar per la seva absència en el tercer, amb un altre preludi tan ràpid com fred i mancat de volada dramàtica. Sens dubte, el més interessant de la seva direcció va ser la capacitat de subratllar les modernes combinacions instrumentals que Wagner escriu en aquesta partitura colossal.

El públic del teatre barceloní va ovacionar sense reserves la directora finlandesa, però es va mostrar inclement amb la directora d’escena, Bárbara Lluch. La seva proposta escènica va ser superior a la de La somnàmbula de la temporada passada, amb una destresa més eficaç en el minimalisme i l’abstracció, tan associats a aquesta òpera des de mitjans segle XX.

El primer acte va resultar, malgrat tot, problemàtic en el vessant escènic: la taula dissenyada per Urs Schönebaum, en la qual se celebra el futur enllaç d’Isolda amb Marke, aplega els seus pares al costat del cap del seu antic promès, Morold, en una imatge de dubtosa eficàcia dramàtica. S’hi afegeix un tractament de la il·luminació sense vincle simbòlic clar, excessivament fosca en alguns passatges i encegadora en d’altres, a més d’una direcció d’actors immadura, especialment després de la ingestió del filtre amorós.

Es van agrair la senzillesa i l’efectivitat del segon acte, aquell cel estrellat trencat per l’obertura del fons, en la qual apareixen a contrallum el traïdor Melot, el rei Marke i alguns cavallers. En el tercer acte va millorar lleugerament la direcció d’actors, tot i que l’escenografia va tornar a recarregar-se de manera innecessària i els constants degollaments al fons no van aportar res de substancial.

El vestuari dissenyat per Clara Peluffo va afavorir més Isolda que Tristany, que no es va deslliurar d’extravagàncies cridaneres com la caçadora de cuir vermell del segon acte.