Magda Oranich: “Hi ha una part del feminisme que no acabo d’entendre: jo lluitava per la igualtat, no per la diferència”

Part de Totes les batalles (Columna) transcorre a la presó Model de Barcelona. Allà la seva autora, Magda Oranich (Barcelona, 81 anys), es mou com peix a l’aigua i fa de bona guia descrivint els llocs on van tenir lloc els fets més esfereïdors que descriu a les seves memòries, com ara les últimes hores de Salvador Puig Antich o de Txiqui, víctimes de les últimes alenades, rabioses, del franquisme. Aquest dijous, els guies de la presó, ara lloc dedicat a la memòria històrica, li demanaven que dediqués un moment als alumnes de les escoles a qui intentaven fer entendre com era la vida a la presó. Oranich, des de sempre defensora dels drets humans i de les baules més indefenses de la societat, comença i acaba el llibre amb la radicalització del jovent cap a posicions d’extrema dreta, un relat que considera necessari per fer veure que la dictadura no ha de tornar mai.

Pregunta. El seu feminisme ha evolucionat bé amb el temps i amb els nous corrents feministes?

Resposta. No era el meu feminisme, era el de la meva generació. El debat potser era més fàcil, perquè comportava canviar les lleis. El que demanàvem als seixanta ja està aconseguit. Hi ha una part del feminisme que jo ara no acabo d’entendre. Perquè jo lluitava pel feminisme de la igualtat, no el de la diferència, que les dones ho hem de tenir tot a part, diferent. Ara hi ha una part del feminisme que em costa més d’entendre, d’algunes coses que està provocant aquest masclisme de la joventut, que és el que a mi em preocupa, que es basa a dir que les dones tenen més drets.

P. Això és una fal·làcia.

R. Exacte, una fal·làcia, però sí que hi ha determinades postures feministes que ho poden fer semblar. I hi ha una part que sembla que sigui una lluita contra l’home, aquest és l’error més gran. Jo sempre he pensat que els homes s’han d’implicar en la lluita, perquè els drets de les dones són drets humans i afecten tothom. Mai ha estat una lluita contra els homes; bé, contra els homes masclistes sí, i se’ls hi havia de dir.

P. Hi ha una cosa que repeteix al llibre quan parla de lleis, per deixar clar qui sortia malparat de les lleis en temes de divorci, d’adulteri, de prostitució: “Elles, ells no”.

R. I tant! És que sempre hi perdien elles.

P. A la Transició, la dona no és la gran oblidada?

R. No. A partir de 1981, quan es van can­viar totes les lleis, la dona va ser més beneficiada, perquè venia de sota zero. Ni en alguns països islàmics hi havia lleis tan dolentes per a les dones com a Espanya.

P. S’ha aconseguit la igualtat?

R. Encara no del tot. En l’àmbit legal crec que sí. En la pràctica de com s’aplica, no. Una justícia lenta que no pot aplicar lleis afecta més les víctimes i, per tant, les dones.

P. Com pot ser llavors que hi hagi un repunt d’homes, i joves sobretot, que creuen que les dones ho guanyen tot?

R. Poden dir que hi ha més protecció de les dones, però és clar que en tenen més, perquè són les que reben. És dur, però és possible que per això els joves s’hagin fet aquesta idea que les dones ho guanyen tot. Tinc un client que un dia havia d’anar a un lloc i es va trobar que era del Departament de Feminismes, i em deia, “per què he d’entrar jo aquí?”… No podríem tenir més sensibilitat?

P. No és una mica antic, aquest comentari?

R. Potser sí.

P. Com s’orienta cap al feminisme, vostè?

R. En entrar a la facultat, quan veig les lleis. Vaig quedar horroritzada, i deia als meus companys: “Què no ho veieu?”. I, efectivament, va haver-hi un abans i un després arran de les Jornades Catalanes de la Dona. I tot el que demanàvem allà, a poc a poc es va anar complint. D’altra banda, sempre dic que és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats.

P. Hi ha un moment en el llibre que diu que la societat, els últims anys del franquisme, anava per davant de les lleis.

R. La societat, en aquest tema, estava en general molt més avançada que les lleis. Pensa que jo havia anat a veure homosexuals a la presó, per la llei de “peligrosidad social”...

P. I els preguntava, fent broma, com preferien que els tractessin, si com a “peligroso social” o com a “vago y maleante”.

R. Sí, que això de “vagos y maleantes” venia de la República, que van fer una llei gairebé per als multireincidents de l’època, delinqüents de petits furts. Però la llei de perillositat social sí que es va aplicar molt, i els homosexuals eren els que les rebien per tenir una sexualitat diferent… sense judici ni res. Igual que les prostitutes… i els clients, res de res.

P. Va entrar a la presó per la defensa de les llibertats. Amb el temps, se’n sent orgullosa?

R. Exactament orgullosa no, a ningú li fa una il·lusió espectacular entrar a la presó. Però si tu eres antifranquista, un dia o altre et detenien. De fet, en el meu entorn, un o l’altre hi havia entrat. T’asseguro que cada dia de presó és un dia de presó: el recompte, els sorolls, les portes, el menjar… tot és horrorós. Cada dia és cada dia, saps? El pitjor record és la sortida, quan em diuen que ha mort el meu pare.

P. La banalització en l’ús de determinats termes ha acabat blanquejant-los? I d’aquí aquest corrent que va cap a la ultradreta?

R. Sí. Hem de distingir entre reaccionaris i feixistes. Per això vull que els joves sàpiguen què és el feixisme.

P. I com combatem aquesta involució?

R. Explicant-los els beneficis de la democràcia, perquè no els volen veure. Els veuen els qui han vist explicar-ho a casa, perquè hi havia molta gent que encara tenia por d’explicar-ho. Com que no ho van explicar, aquesta generació es va equivocar molt.

P. Explica a les seves memòries que la cosa que més la va sorprendre de la Constitució va ser que no hi havia pena de mort. El gran pas del franquisme a la democràcia.

R. És que jo havia viscut de prop moltes penes de mort i hi havia estat present. Una [la de l’etarra Juan Paredes Manotas, Txiki] és la pitjor nit i matí de la meva vida. També perquè arriben quan Franco s’està morint i feia 13 anys que no s’executava ningú. Allò era un “Franco morirà amb sang”.

Totes les batalles

Magda Oranich
Columna
224 pàgines. 20,80 euros