Josep Pla, un ‘beffardo’ català, impacta a Itàlia

Quan un jove Josep Pla proclamava, en un sorprenent atac d’eufòria, que “Itàlia és el meu país. L’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure”, poc es podia imaginar que cent anys després la traducció italiana d’El quadern gris s’ompliria d’elogis a les pàgines de cultura dels principals diaris transalpins. Ja és sabut que, des dels any vint, Pla va viure llargues temporades a Itàlia, un país que va recórrer de dalt a baix en cotxe i en tren i que va resseguir en petits vaixells per totes les seves illes, sobretot en una novel·lesca travessa en un piroscafo des de l’Alguer fins a Trieste l’estiu de 1938. Pla va escriure dotzenes d’articles sobre la Itàlia del seu temps i li va dedicar un dels seus llibres més coneguts, Cartes d’Itàlia, el 1954. També va llegir apassionadament el Zibaldone de Leo­pardi, es va entusiamar amb l’obra de Pirandello i va admirar indissimuladament la gran premsa italiana.

Però quedaven pendents les traduccions de les seves obres. Ara, per fi, l’aparició d’Il quaderno grigio, en traducció de Stefania Maria Ciminelli i pròleg d’Andrés Trapiello, editada per Settecolori de Milà, posa punt final a aquest desconeixement del gran grafòman català i europeu. El prestigiós catàleg dels activíssims i exigents editors Carlos d’Ercole i Ma­nuel Grillo posa Pla al costat d’autors que ell mateix tan admirava, com Stefan Zweig, Paul Morand o Manuel Chaves Nogales. Potser no ha d’estranyar que això passi en un país amb tanta tradició de tota mena de taccuini (dietaris, quaderns de notes, etc.). Però sí que és una novetat que, després de la repercussió de les obres de Mercè Rodoreda i Montserrat Roig, es produeixi un succès d’estime crític tan important pel capolavoro d’un autor català mort fa gairebé mig segle, que no era estrictament un novel·lista i a qui la seva posició ideològica durant la guerra d’Espanya no ha ajudat mai.

El bateig crític d’Il quaderno grigio va començar a la primera pàgina de La lettura, el suplement literari d’Il Corriere della Sera. Elisabeta Sosaspina destacava elogiosament la capacitat de Pla per captar la quotidianitat, convertit en un “entomòleg experimentat i irònic” després de saber “descobrir els secrets de la impostura del problema literari”. Uns dies després, a Il Floglio, el crític Giulio Silvano remarcava la capacitat de Pla de citar un vers de Dante al costat de frases robades al cafè de Palafrugell. I, des de les pàgines de La Repubblica, Tommaso Pincio definia Pla com un dels grans autors del Novecento europeu i es preguntava si un llibre reelaborat durant dècades pot ser encara considerat com un dietari. No hauria de ser vist més aviat com una mena de Bildungsroman, com “un romanzo di formazione mascherato”? Pincio vinculava Pla amb Simenon per la seva abundant producció, i amb Curzio Malaparte pel seu dandisme, però sobretot qualifica l’home, per la seva ironia, com un beffardo (murri, burleta) i, en una expressió magistral, com “un fantasmagòric concentrat d’oxímorons”.

Potser Pla no s’hauria imaginat mai, tampoc, que el seu dietari obriria “Alias”, la página cultural d’Il Manifesto, el referent de l’esquerra cultural italiana, amb una ressenya àmplia i apassionada de la professora Maria Vittoria Calvi. L’autora, que compara Pla amb Pessoa, destaca la modernitat dels jocs de màscares presents al dietari català, un monument de l’estil literari antiretòric, capaç amb la seva “ironia dessacralitzadora” de fer resplendir la realitat, de transformar el gris en llum.