‘Els somiejos del passejant solitari’, de Jean-Jacques Rousseau: Deu passejades per la pròpia naturalesa

“Tot s’ha acabat per a mi a la terra (...) No em queda res per esperar ni per témer en aquest món, i m’estic aquí tranquil en el fons de l’abisme, pobre mortal dissortat, però impassible, com Déu mateix”, escriu Rousseau a la X de les seves passejades. Isolat de la societat, convençut que ha estat bandejat pels seus contemporanis il·lustrats, és a les acaballes del seu periple vital, entre 1776 i 1778, que es lliura a l’escriptura dels Somiejos d’un passejant solitari, un recull de deu “passejos” en el qual l’autor desplega l’état des lieux de la seva sort i del seu present.

Més que no pas una autobiografia clàssica, les deu passejades, d’estructura fragmentària i prosa meditativa i lírica, es presenten com una oportunitat per a la introspecció i l’aprofundiment de la pròpia naturalesa, abocat a la més profunda de les solituds, que no és fugida, “sinó renúncia al món” i retorn a si mateix, espai de llibertat i reconciliació amb els valors més basals: “Reduït només a mi, he recuperat a la fi l’estabilitat”, escriu.

Tot al llarg de les deu meditacions, el filòsof fa balanç de la seva vida, explora l’arrel pura dels valors construïts i reflexiona profundament sobre el conflicte entre la puresa d’uns impulsos o inclinacions morals originaris i la realitat implacable, les regles socials i les regles abstractes que regeixen la societat i l’abús dels homes, i que l’ha dut a la seva escissió del món i d’uns filòsofs moderns que han esdevingut els seus enemics més acèrrims, i a la pau retrobada en el seu retir a la naturalesa com a refugi emocio­nal, sensorial i espiritual.

Consagrat a l’estudi exhaustiu de la botànica, retrobarà la felicitat lluny dels homes, “a uns estatges tranquils enmig de gent senzilla i bona com aquella amb qui havia viscut fa temps. És la meva manera de venjar-me dels meus perseguidors”, relata: “no podria castigar-los més cruelment que sent feliç a desgrat d’ells / ocupat en flors, estams i criaturades, i ni tan sols penso en ells; aquells trasbalsos, aquells èxtasis que sentia algunes vegades passejant-me sol, eren plaers que devia als meus perseguidors: sense mi, no hauria trobat ni conegut els tresors que portava dins meu”.

Tanmateix, malgrat la proclamada serenor, hi ha moments d’èxtasi i tranquil·litat. Per més que es plantegi oblidar els mals, els perseguidors i els oprobis relatant els goigs de les seves passejades diàries, l’autor oscil·la entre la felicitat solitària i la nostàlgia del vincle humà, mostra un jo dividit entre la fugida del món i la voluntat de ser entre els altres: la insistència en les consideracions sobre els seus “perseguidors”, que travessen el llibre de mig a mig, revelen la seva fragilitat: els seus abusos han atordit la seva inclinació a fer el bé, han convertit en perjudicial les seves bones inclinacions del cor, han tornat totes les coses “una aparença enganyosa i falsa”, han reduït tot motiu de virtut a un esquer o una trampa, l’han reduït a “abstenir-se d’actuar, per por de fer mal sense voler-ho i sense saber-ho”.

Amb això han arrencat irreversiblement del seu cor “totes les dolçors de la societat”. És ple de protestacions extravagants d’innocència, autocompassió i autoengrandiment. Les conviccions d’autoaïllament, però, conviuen amb el plaer de viure enmig dels homes, “sempre que la meva cara els sigui desconeguda”, i amb l’extrema sensibilitat per a l’opinió aliena: el filòsof escrivia esperant “una generació millor (...) em veuria per fi tal com soc”, malgrat que s’adona que mai més tornarà a recuperar, ni en una altra època, el favor del públic.

Vet aquí les contradiccions que bategaven al cor de Rousseau, que va saber expressar aquesta agonia, la dificultat de viure, ja fos amb els altres o sense, el rebuig d’una societat insatisfactòria: la demanda per viure la societat que ell imaginava o per la felicitat solitària que va conèixer a l’illa de Saint-Pierre. Vet aquí el motiu de la seva retirada interior: “em lliuro sencer a la dolcesa de conversar amb la meva ànima, perquè és l’única cosa que els homes no em poden prendre”.

Ara bé, el record no és remordiment: aprofundeix el present i alimenta els somiejos; l’acceptació lúcida del seu destí substitueix el ressentiment.

Els somiejos del passejant solitari 

Jean-Jacques Rousseau
Traducció de Glòria Farrés Famadas
Adesiara. 184 pàgines. 18 euros