Dues Barcelones: de la memòria ferida de Rodoreda al combat de Marsé

Abans que una idea, un símbol o un relat, una ciutat és una atmosfera que ens envolta. Una tonalitat difícil d’explicar amb paraules però que tots notem abans de pensar-hi. Ja fa uns anys que Hans Ulrich Gumbrecht, professor de literatura comparada a la universitat de Stanford, a Califòrnia, defensa aquesta idea que sacseja les relacions entre literatura i ciutat. En el seu llibre Atmosphere, Mood, Stimmung (2012), un assaig innovador i arriscat, analitzava de quina manera la lectura d’una obra literària sobre una gran ciutat pot desencadenar una sèrie de reaccions emocionals insospitades, gairebé físiques, que afecten el cos i la ment de lectors i lectores.

Quan llegim Ulysses de James Joyce o À la recherche du temps perdu de Marcel Proust o Tiempo de silencio de Luis Martín Santos, no tan sols tenim una experiència estètica o intel·lectual. Gumbrecht defensa de manera molt convincent que llegint aquestes novel·les també descobrim que cada una d’aquestes ciutats (Dublín, París, Madrid) té un to general, un clima afectiu propi, una manera particular de fer-se present. El terme alemany que utilitza és Stimmung, tan difícil de traduir en una llengua romànica que, per anar de pressa, podríem deixar en “atmosfera afectiva”. Aquest seria un concepte clau per analitzar la cultura contemporània, semànticament molt arrelat en la tradició filosòfica i musical germànica, per pensar aquesta nova relació amb la ciutat, basada a saber captar-la com a atmosfera, com a mood, com a Stimmung i no com a història, com a símbol o, encara menys, com a escenari.

La Stimmung no neix només del lector ni només de la ciutat, sinó de la relació que s’estableix entre tots dos: una disposició sensible compartida que precedeix les lectures sociològiques, polítiques o urbanístiques. Què recorda el lector o lectora de Mort a Venècia de Thomas Mann de la ciutat que apareix al títol? Doncs probablement associa aquella novel·la breu a l’evocació d’una Stimmung decadent, molt fin-de-siècle, amb tots els seus matisos, que comprenen olors, sons, colors i, sobretot, una temporalitat concreta amb una presència constant de la mort. I Rio de Janeiro en les novel·les de Joachim Machado de Assís? Segur que, per a més d’un lector, la saudade deu ser l’element més recognoscible, el sentiment que la felicitat del present està relacionat irreversiblement amb el passat. Cap ciutat no és una substància immòbil. Segons Gumbrecht, cada ciutat és un estat d’ànim, i el de Venècia no és el de Praga ni el de Viena.

La primera constatació és el triomf de Rodoreda: les seves millors obres queden associades a la ciutat

Si assumim, doncs, que cada ciutat emet una qualitat sensible pròpia que ens afecta abans de qualsevol interpretació, podem començar a preguntar-nos quina és la Stimmung de Barcelona. En què es diferencia la tonalitat afectiva de la Barcelona novel·lada de les d’altres metròpolis, europees o no? Quins són els espais que emeten aquesta vibració específica que diferencia Barcelona, per exemple, de Lió o de Milà o d’Amsterdam: el port, la Barceloneta, la Rambla, el Raval, Gràcia, la Diagonal, el Paral·lel, el Tibidabo, el Carmel? I fins a quin punt les respostes a l’enquesta de Quadern sobre la gran novel·la de Barcelona poden ajudar-nos a entendre aquesta textura invisible de la ciutat? Gumbrecht diria que captar la Stimmung de Barcelona vol dir percebre com la ciutat “es fa present” a qui llegeix una novel·la abans de decidir què vol “dir” o què “significa”. Potser, amb les seves intuï­cions els creadors saben captar tot allò que tant als urbanistes o als polítics com als turistes o als passavolants se’ls escapa.

La primera constatació és el triomf absolut de Mercè Rodoreda. Les seves millors obres queden ja associades per sempre a la ciutat de Barcelona. És la gran escriptora de Barcelona perquè queda clar que Rodoreda és qui més i millor ha sabut prendre la temperatura afectiva tant de les classes mitjanes com de la burgesia que va viure a la capital de Catalunya a mitjan segle passat. L’èxit incessant de crítica i públic, les múltiples traduccions internacionals, les interpretacions crítiques fins i tot contraposades i les inesperades adaptacions teatrals, poètiques i cinematogràfiques ja ho certificaven. Hi ha quatre novel·les de Rodoreda escollides entre les primeres quinze de la llista: La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, Mirall trencat i Aloma. Impressiona que, d’aquestes quatre, tres són escrites des de l’exili polític a Suïssa, fora de Barcelona i amb la llengua catalana prohibida, i una es va publicar en plena Guerra Civil. És com si Rodoreda aconseguís la millor observació possible de la ciutat convertint-se en una observadora de segon ordre. Que és també la posició que adopta anys més tard la narradora de Montserrat Roig a El temps de les cireres. És a dir, des de fora de la ciutat, però alhora des de dins dels personatges, observant l’observador en posició d’observar.

Barcelona en les novel·les de Rodoreda no és un decorat: és un estat d’ànim que s’encarna i s’erigeix com el millor intèrpret de la ciutat, molt més perdurable i superior a les lectures polítiques interessades i a les socio­lògiques més caduques. La literatura de Rodoreda és perfecta per ser pensada amb les anàlisis de Gumbrecht perquè treballa amb textures emocionals, construeix atmosferes íntimes i poètiques, privilegia sensacions sobre explicacions i converteix la ciutat en una presència física que afecta els seus personatges.

A La plaça del Diamant, l’obra més votada, hi apareix la textura sensible, interior i silenciosa, d’una ciutat. Amb una intel·ligència narrativa sense precedents (aquell monòleg parlat), Rodoreda sap fer passar com ningú més pel cos i la ment de la protagonista, Natàlia, la membrana emocional dels espais que habita: les escales, les porteries, les places, els petits establiments de barri, un terrat, la cambra pròpia. La Colometa no “pensa” Barcelona: la sent com una vibració de por i tristesa. A la novel·la, Barcelona és una ciutat que batega en el cos tancat de la protagonista a través d’elements íntims com la fragilitat, la vulnerabilitat nominal, la fam de la guerra i de la postguerra, la pressió social i de gènere, l’opressió sobre les classes populars i una mena d’angoixa personal difusa. Però també dona lloc poètic a petites epifanies: un ball en una plaça de Gràcia, una conversa en un banc del Park Güell, un colomar abandonat en un terrat, una flor marcida, una llum inesperada.

Fins a quin punt Arnau d’Adrià Targa reflecteix una relació d’amor-odi que sembla imposar-se?

Per ella, la ciutat és un organisme íntim i fràgil capaç de trasbalsar els cossos i les ànimes dels personatges. Es veu encara millor a El carrer de les Camèlies. El cos de Cecília Ce canvia amb la ciutat: té la primera regla quan esclata la guerra, dolorosa entrada a la vida adulta. I la seva particular psicologia corporal (prostitució, avortament, abúlia, submissió) es relliga amb l’evocació desolada dels barris de la Barcelona derrotada de la postguerra, de les barraques dels primers immigrants a Montjuïc, del Tibidabo al passeig de Gràcia. És una ciutat impersonal, angoixada, grisa i inhòspita, que només des de la llengua catalana es podia explicar, dignificar i honorar. Si haguéssim de definir-la, diríem que Rodoreda ofereix una atmosfera ofegada. La Stimmung de Barcelona és la d’una intimitat ferida.

Ben diferent d’Últimas tardes con Teresa, la gran novel·la de Juan Marsé i primera en llengua castellana de la llista. Aquí hi ha també una ciutat corporal, però molt més sorollosa i musculada. És una Barcelona moderna, dura però viva, plena de vida urbana, mai resignada, en què apareix l’excitació juvenil i emergeixen les lluites de les classes treballadores. La ciutat és un camp de joc i batalla, Marsé en fa una presència que porta el cos cap enfora. La ciutat empeny el Pijoaparte a moure’s amb la moto pels carrers de barri en barri, del Carmel a Sant Gervasi, del Tibidabo a la Barceloneta.

Barcelona esdevé un espai de fricció entre classes i desitjos, un escenari que fa vibrar el cos. De la Barcelona de la pèrdua, de la memòria ferida de Rodoreda, passem a la Stimmung combativa de Marsé. Són dues maneres de sentir la ciutat (sense necessitat de pensar-la), que no són contraposables només per llengua, època o classe, sinó pel tipus d’experiència física que pretenen fer present. Tret de Nada, la inoblidable obra mestra de la solitud de postguerra de Carmen Laforet, altres grans novel·les escrites en castellà a finals del segle XX segueixen l’esquema de l’ambient sensorial de Marsé, com El dia del Watusi de Francisco Casavella o Lectura fácil de Cristina Morales, per més diferències que hi hagi entre elles.

¿Barcelona com a doble atmosfera complementària de la cultura catalana, la de la ferida íntima i la de l’energia de la voluntat? Probablement, sí. En tot cas, dues Stimmungen que, juntes, formen la memòria emocional i corporal del segle XX literari barceloní. Entre aquestes dues maneres de percebre la realitat urbana, la ciutat desplega una gamma d’atmosferes que no es poden reduir a cap discurs d’identitat simple. Cada mirada, la de Rodoreda i la de Marsé, però també la de Josep M. de Sagarra, la de Montserrat Roig, la de Quim Monzó o la de Julià de Jòdar, la d’Eduardo Mendoza i la de Terenci Moix, la de Vázquez Montalbán i la de Ruiz Zafón, capta una versió diferent d’aquest clima afectiu que Barcelona projecta. La Barcelona sensible, la Barcelona que es deixa sentir abans de ser pensada, apareix més aviat com un camp de forces, una vibració compartida entre els habitants i els espais, que la literatura ajuda a fer visible. Potser quan triem la novel·la de Barcelona en realitat busquem una cosa més simple i més decisiva: on és que la ciutat vibra amb més veritat.

La pregunta inevitable és: quin estat d’ànim sobre Barcelona reflecteix la literatura que es fa avui? Fins a quin punt un poema narratiu tan brillant com Arnau d’Adrià Targa, alhora oda a Barcelona i baixada desficiosa als inferns d’un personatge que deambula com una ànima en pena pels carrers foscos del Raval, reflecteix una relació d’amor-odi amb la ciutat que sembla imposar-se? I les passejades d’El senyor Palomar a Barcelona, la fascinant novel·la de Tina Vallès, ¿no són en realitat un exercici que empeny el lector o lectora a saber mantenir una mirada obliqua i distanciada de la ciutat, una proposta per fer-li veure allò que ja ha deixat de veure, tot allò que els habitants han desaprès de la seva ciutat i que els ha portat a un desencant difícil de justificar i a una pèrdua de la seva autoestima col·lectiva?

Des de la perspectiva de Gum­brecht, el que caldria és preguntar-se quina és l’atmosfera afectiva que emergeix d’aquest conjunt d’experiències i que acaba definint la manera com Barcelona es fa present als seus habitants i (ara també) als seus visitants. Perquè, al capdavall, l’atmosfera d’una ciutat no és una essència: és una relació, una manera de ser-hi i de deixar-se afectar.