Erasme l’educador

Pin i Soler, oncle avi d’un filòsof català amb un mateix cognom per part de mare, va publicar entre 1910 i 1911 dos volums amb la traducció catalana d’una llarga tria dels Col·loquis familiars d’Erasme de Rotterdam (1466-1536), un dels últims grans humanistes de l’escena europea —no n’hi ha d’altre, encara avui, perquè la tradició humanista dels Estats Units, d’Emerson a Trilling i Steiner, s’ha fos quasi del tot. Els diàlegs es diuen “familiars” en el mateix sentit que es diu de certes obres de Ciceró i moltes cartes de Petrarca: per a amics i coneguts, els pròxims. Aquests textos d’Erasme van servir durant molts anys per al conreu gramatical i moral dels joves, malgrat la interdicció papal d’uns quants dels apartats. En català no tenim cap altra edició dels Col·loquis que la de Pin, però en tenim d’un altre llibre d’Erasme, de lectura recomanable: L’elogi de la follia, en traducció de Jaume Medina. En castellà, la més completa i ben editada va sortir fa poc, en dos volums (Libros Pórtico, 2020). S’entén que els nostres editors, amics de ponts de Besalú i de muntanyes dansaires, no faran gaire esforç per fer-los retraduir i reeditar. Però és hora de fer tot el possible per estalviar a la humanitat de caure en la més catastròfica i apocalíptica de les estupideses. El canvi climàtic fa el seu mal, i costarà de redreçar l’atmosfera; però quan el canvi moral i intel·lectual ha assolit una certa envergadura, ja no hi ha qui el redreci: vegeu l’índex del 20% de joves espanyols o catalans que desitjarien tornar a una dictadura.

Com s’ha dit, els col·loquis erasmians, redactats i augmentats entre els anys 1510 i 1533, eren una mena d’exercicis de llengua llatina per als escolars... de set o vuit anys; això ara deu ser la primària, si no el parvulari. Els mestres els llegien a classe i les criatures només n’havien de memoritzar el contingut, o les tesis, per iniciar-los en la competència de l’argumentació, el diàleg entre opinions distintes i la dialèctica. Que això es fes en llatí no era cap raresa —al segle XX encara se n’ensenyava força al batxillerat. Va ser la llengua més emprada per Erasme, llavors universal entre el clergat —que va considerar impius aquests col·loquis— i la gent culta. (Segles més tard, la llengua culta i diplomàtica del continent va ser el francès, i ara és una llengua completament desmanegada, encara que sigui molt bona per al teatre i la poesia.)

El lector quedarà sorprès en visitar aquesta obra, perquè encara que formi part del gènere moral a l’engròs, Erasme no cedeix a la temptació reformista luterana, ni als dogmes teològics del seu moment —tan poc que, encara l’any 1714, al Journal de Trévoux, l’òrgan de difusió dels jesuïtes, s’hi llegia aquest retrat de l’autor: “Un apòstata, un excomunicat, un maldient que no estalviava ningú; un bufó que es reia de les coses més sagrades. Erasme, l’autor dels Col·loquis, sàtira impia segons el criteri dels més greus defensors de la fe, ha fet més mal a l’Església que els escrits de Luter”.

Amb dos precedents d’importància, les obres de Plutarc i de Llucià, Erasme parla en aquest recull didàctic de coses molt diverses, i unes quantes de molt atrevides: contra la guerra —en ple segle de les guerres de religió—; a favor de la dones —sense lloar-les idealment, com els trobadors o els stilnovisti; tampoc convertint-les en sufragistes—; en pro del cosmopolitisme; atorgant prioritat al casament per damunt del celibat monàstic; sobre el fanatisme de les peregrinacions a llocs sants; sobre la simpatia, els funerals seràfics, els jocs infantils, la vida del soldat, l’alquímia, la mendacitat o els seus malvistos franciscans. (Ell era un “libert” de l’orde de sant Agustí, que sempre ha estat més sàvia i més urbana.)

El lector potser es preguntarà: què en farem d’un llibre així, als nostres ­dies? La resposta és senzilla: com hem dit més amunt, aquests col·loquis servien per oferir als escolars les eines imprescindibles per plantejar qualsevol qüestió d’una manera no dogmàtica —les opinions d’uns i altres hi són més vàries que en molts diàlegs de Plató—, enraonada, predisposada a tot canvi de posició, dúctil i mal·leable. Aquesta és la cosa. En un ­país (ara ens referim a Espanya) en què la presidenta de la comunitat de Madrid proposa que, per no fer despesa, la llengua l’ensenyi a les escoles el primer que passi pel carrer, desvagat, no resultaria estèril que un autor o autora d’aquí (ara ens referim a Catalunya) redactés, a la manera d’Erasme, un llibre no gaire llarg, amb col·loquis curts sobre temes candents, d’actualitat, per excitar la somorta capacitat dels nostres escolars a analitzar amb pros i contres, del dret i del revés, de dalt a baix, totes les qüestions que pertot han estat ofegades per les xarxes i l’opinió pública escleròtica, exànime. Tot es jugarà, si el problema es considera a fons, en la manera com l’ésser humà s’empoderi dins el llenguatge o s’hi deixi arrossegar.