Andreu Martín: una màquina de crear històries (i de matar, esclar), explicat en 10 llibres

La concessió del 29è premi Trajectòria de La Setmana del Llibre en Català a Andreu Martín i Farrero (Barcelona, 1949) reconeix una veu literària molt prolífica que ha treballat dins un amplíssim ventall de gèneres (policíac, fantàstic, eròtic, humor, juvenil...), darrere la seva voluntat d’adreçar-se a un públic molt divers, i que al mateix temps, en l’imaginari nacional, ocupa la centralitat de la novel·la negra en català. Es pot argumentar que primer agafa el relleu de Manuel de Pedrolo —un altre exemple de versatilitat, conegut sobretot, Mecanoscrit del segon origen a banda, per la seva faceta noir—, i després, i especialment, de l’incombustible agitador Jaume Fuster. L’escriptor ha explicat infinitat de vegades que entén l’ofici en termes de joc, consistent a buscar la complicitat del lector explorant les múltiples maneres de combinar unes regles literàries. Aquestes ganes d’experimentar i divertir-se, i alhora de sacsejar-nos i entretenir-nos, han definit una carrera voraç —tot donant peu a una sobreproducció amb les inevitables arrítmies— que ha cercat per sistema la versemblança i una descripció de la realitat crua i complexa, si bé travessada pel sentit de l’humor i per illes compensatòries com l’amor, el sexe, un bon whisky i el jazz.

L’autor ja navegava l’àmbit criminal abans de modes i booms internacionals, allau de sèries de Netflix i falera pels festivals especialitzats. A més, cal reconèixer-li el mèrit d’haver assenyalat xacres socials i mètodes criminals molt abans que estiguessin a l’ull públic. Entre desenes i desenes de títols publicats —i deixant de banda còmics, guions de cinema i televisió o obres de teatre—, en reunim deu —en realitat un 10+1— que han definit la seva carrera i que el convertiran en el gran protagonista al passeig Lluís Companys el proper 25 de setembre.

Muts i a la gàbia

La Magrana, 1979

Andreu Martín irromp amb personalitat en la ficció criminal establint el terreny per a excel·lència que perimetrà: la delinqüència, els ambients marginals, els suburbis, els investigadors plens de cicatrius i sobrats d’una determinació de pedra picada, els amors condemnats... La cerca de l’assassí del seu amic Antoni porta el detectiu Julio Izquierdo a una mena de safari d’alt risc per tota mena d’estrats socials on el poder es desplega amb idèntica virulència.

Prótesis

Sedmay, 1980

Consolidació de la seva aposta per retratrar uns ambients urbans tèrbols, asfixiants i brutals, pels quals desfilen éssers mancats de qualsevol brúixola moral, pobres diables plens de ràbia i amb la intimidació física com a llengua franca. Un duel propi del Far West entre un policia i un delinqüent emmarcat en la sinistra Barcelona de la Transició, ratera on malviuen tripijocs, xoriços i rèmores franquistes amb placa. Vicente Aranda va estrenar-ne una adaptació cinematogràfica el 1983 amb el títol Fanny Pelopaja.

Barcelona connection

La Magrana, 1990

“Abans de Barcelona Connection a Espanya no es podia parlar de delinqüència internacional. Policia i premsa asseguraven que era un país tan desorganitzat que ni tan sols el crim es podia organitzar. Fins que Raymond Vaccarizzi no va ser assassinat a la seva cel·la de la Modelo”. Molt abans que es parlés de l’expansió de les màfies estrangeres a la ciutat comtal i que els noticiaris es fessin ressò d’execucions a sang freda a plena llum del dia als seus carrers, l’autor enfrontava a un policia honest, Paco Huertas, a aquesta nova realitat en un cas que arrencava a la Mina i que prefigurava un present esgarrifós. Una pel·lícula homònima, amb guió del mateix Martín i José Luis García, va precedir el projecte.

Ja navegava l’àmbit criminal abans de modes i booms internacionals, allau de sèries a Netflix i festivals

L’home que tenia raor

Edicions 62, 1997

La mítica col·lecció La Cua de Palla acollia l’autor amb un títol que encaixava com un guant en un catàleg marcat per la devoció pel realisme cru, l’anàlisi sociològica incisiva i els racons foscos de la nostra psicologia —l’escriptor va fer la carrera de Psicologia, tot i que mai va exercir—, representat pel hard boiled americà o autors com Patricia Highsmith o Georges Simenon. Els efectes devastadors de la violència en l’individu es canalitzaven a través d’un psicòpata i de l’infern de la prostitució.

Bellísimas personas

Algaida, 2000

Apropar-se amb curiositat entomològica a la ment del criminal, intentar desxifrar la naturalesa del mal i no quedar-se en la simplificació demonitzadora ha estat una constant en la producció de l’escriptor. El mateix es pot dir de buscar diferents perspectives davant d’un mateix fet, conscient que l’objectivitat i la versió irreductible són meres il·lusions. La novel·la guardonada amb el premi Ateneo de Sevilla suposa una de les plasmacions més aconseguides d’aquests principis rectors a través de la composició del personatge del Ramón Estévez, alias “el Mentiroso de Cornellà”, engarjolat pel segrest d’un nen l’any 1978, i que, un cop lliure, desperta l’interès d’una jove periodista. El títol, una clau de com de lliscadissa és qualsevol veritat.

Espera, ponte así

Tusquets, 2001

Ja hem dit que no només de matar s’ha alimentat la narrativa martiniana, sinó que d’altres vicis, com ara el sexe, han donat fe dels seus interessos omnívors. El premi La Sonrisa Vertical va recaure en aquesta història d’obsessió carnal per la qual l’autor, sens dubte, va deixar-se inspirar per la seva faceta com a dramaturg (i de passada hi va trobar un títol tan senzill com estimulantment gràfic). Un director de teatre es troba enmig dels assajos d’una adaptació d’Ibsen quan comet fogós adulteri amb una de les actrius de la companyia. L’episodi esdevé una ficció malaltissa que trasbalsarà tots els aspectes de la seva vida. Consell: no ho proveu a casa.

Cicle Flanagan

Fanbooks, de 1987 a 2005

Ja fa un grapat d’anys que la literatura juvenil en català viu en un núvol de propostes i lectors, però el panorama era ben diferent quan l’any 1987 Andreu Martín i Jaume Ribera van signar a quatre mans No demanis llobarro fora de temporada, debut del seu detectiu adolescent Flannagan, revitalitzador d’una fórmula —investigació d’aficionats imberbes + frenesí hormonal + humor— que després ha tingut mil i un epígons. Dos milions d’exemplars venuts i traduccions a sis idiomes avalen una sèrie de tretze títols en què la gravetat dels casos era un reflex de la voluntat dels creadors de fer un producte per a totes les edats i no un Los Cinco a la barcelonina.

Barcelona tràgica

Ara Llibres, 2009

Tres vectors de la trajectòria de l’autor convergeixen en una de les seves obres més elogiades: el treball documental minuciós, l’interès per la història recent amb una particular atenció pels moviments socials, i la seva ciutat natal com a gresol de classes i tensions. Novel·lesc apropament a la revolta de juliol del 1909 —caos de barricades, vagues, crema d’esglésies i enfrontaments entre l’exèrcit i el poble— amb una família d’industrials al centre, els Estrada, i el drama d’un capellà en possessió d’un secret trasbalsador.

Com escric novel·la policiaca

Pagès Editors, 2017

Assaig que reuneix tant la visió de què és el gènere negre per l’autor —que sempre ha defensat que el que fa són “històries de lladres i serenos”— com consells de caràcter tècnic a l’hora de posar-se mans a l‘obra. Prèviament ja havia publicat Com escric. Les regles del joc (Ara Llibres, 2012), manual d’escriptura de perfil més generalista. Tots dos reflecteixen la tasca docent i divulgativa d’un autor que ha impartit incomptables tallers, cursos i conferències, tot mostrant l’accessibilitat i simpatia que coneixen tots els que s’han creuat pel seu camí.

Ha procurat tenir curiositat entomològica per la ment del criminal i no quedar-se en la demonització

Policies i Tot anava bé fins ara

Crims.cat, 2021 i 2025

Martín ha tingut un volum enorme de col·laboradors, amb els quals ha escrit títols a quatre mans, tant per a adults com per a nens i adolescents, arribant fins i tot a col·laborar amb el pianista Dani Nel·lo en el cicle Assassinats en clau de jazz (Edebé). La més recent aliança creativa entre l’escriptor i Joan Miquel Capell —mosso d’esquadra durant tres dècades i actualment responsable del Gabinet de Prevenció i Seguretat de la Diputació de Barcelona— ha cristal·litzat en dos títols, ambientats a principis dels noranta i que beuen de casos portats pel segon —amb temes com falsificació de medicaments, delictes contra la salut pública, tràfic de drogues o prostitució—. A grans trets, Capell aporta els seus coneixements professionals, i Martín, el seu pols narratiu i el seu característic humor sorneguer. Un excés de zel en la plasmació dels procediments policials minva la fluïdesa i el valor de la veu de l’experiència.

Nota bene. L’any 2018, l’editorial Edafós lleaçava la Biblioteca Andreu Martín, que, lluny de ser un recull dels grans èxits de l’autor, era un col·lecció de títols de novel·la negra seleccionats per ell i fins llavors inexplicablement orfes de traducció al català. Al seu expedient de servei a la llengua, l’autor afegia doncs la difusió de títols clàssics com ara El gos dels Baskerville d’Arthur Conan Doyle o L’assassí dins meu de Jim Thompson, o perles més properes com Després de la caiguda de Dennis Lehane o Els meus racons foscos de James Ellroy.