Omar El Akkad: “El pitjor que pot passar d’aquí a un any és que tot allò que ara ens sembla esfereïdor de Gaza ens importi un rave”

Omar El Akkad (1982) és un periodista i escriptor que neix a Egipte i creix a Qatar. Sota aquests règims totalitaris, envejava la lluentor de llibertat que percebia a Occident. Però quan la seva família es muda al Canadà, descobreix què és passar de ser una família benestant a ciutadà de segona. El desencís s’accentua durant els anys com a periodista per al diari canadenc The Globe and Post, cobrint la invasió de l’OTAN de l’Afganistan, la guerra contra el terror i la badia de Guantánamo. Però ha estat veure Occident fer com qui sent ploure davant les devastadores accions militars d’Israel a Gaza aquests últims anys que ha acabat de trencar la poca fe que li quedava en el que ara anomena “l’imperi”. Combinant assaig i memòries, el llibre fa un repàs a la seva vida mentre desgrana les hipocresies de l’imperi d’Occident. En les parts més assagístiques, articula els seus arguments amb el patiment de Gaza, per a ell el màxim exponent d’aquesta tara moral. Se’m presenta com un home cansat, apagat i abatut, potser pel pes de la incommensurable pena que carrega, o potser pel jet lag. Quan ens saludem, salpebra el seu small talk amb acudits sardònics que traspuen desesperança. Parla a poc a poc, amb dicció, precisió i una veu petita i desoladora com el vent que travessa una canya.

Pregunta. En el seu llibre, parla de com es fa servir el llenguatge per construir narratives falses, realitats falses, i de com és important que anomenem les coses pel seu nom. Què és, doncs, “l’imperi” del qual parla al llarg del llibre?

Resposta. L’últim any i mig, la pregunta de com es pot existir com a ésser humà remotament moral en aquest món m’ha fet anar de corcoll. Perquè cada dia em desperto i veig una nova atrocitat, nous horrors, tot finançat amb els meus impostos. I he pensat molt en l’espai negatiu que això genera, és a dir, en com de fàcil em resulta no pensar en totes aquestes coses en virtut d’on visc. Hi ha moltes definicions d’imperi que podria llançar, la majoria de les quals implicarien algun element d’insaciabilitat, de falta de límits en l’arrabassament de terres d’altri, de recursos d’altri, de les vides de qui s’interposi en el camí... Però no crec que cap definició sigui completa si no inclou el privilegi central de l’imperi, que és el privilegi de mirar cap a una altra banda. Si vius en una situació, un lloc, un moment on aquest arrabassament està passant i tens el privilegi de mirar cap a una altra banda, això per a mi constitueix la creació d’un imperi.

P. Diu al llibre que, com a emigrant, sovint li fan parlar en nom de tots els àrabs, musulmans o persones de pell bruna. No és això el que fa amb aquest llibre, parlar en nom de totes les persones de pell bruna?

R. No dubto que algunes persones han llegit el llibre d’aquesta manera. I soc conscient que aquest podria ser l’únic llibre d’aquest tipus escrit per algú del meu rerefons que molts dels meus editors han publicat aquest any, o en general, i que això comporta una certa responsabilitat. No crec que demani gaire: que se’m tracti de la mateixa manera que tractarien un escriptor blanc que escrigués sobre qualsevol d’aquests temes. Crec que això és molt més una funció del que significa estar en un grup minoritari que no pas alguna cosa que vaig assumir com a declaració d’intencions.

P. Em sembla un llibre profundament americà. També diria que no és tant un llibre sobre el que està passant a Gaza, sinó més aviat sobre com és presenciar-ho des de la distància. De fet, sembla que dona per suposat que el lector sap què està passant a Gaza i per què. Què pot fer el seu llibre per algú que no en sap res, de tot això?

R. És una pregunta molt interessant, i crec que té a veure amb el que acaba de dir, la idea que és un llibre profundament americà, amb la qual no puc estar en desacord. És la part del món a la qual he estat sintonitzat des dels cinc anys. Molta gent ha llegit aquest llibre i hi ha estat d’acord amb tot. Molta gent l’ha llegit i ha pensat que és la pitjor cosa escrita mai.

P. Quin li resulta més incòmode?

R. El primer [riu]. És molt estrany fer una entrevista amb algú que diu “m’ha encantat tot això” i després es queda allà somrient. I tu penses, ok, la propera mitja hora serà estranya.

P. I a l’altre extrem hi ha gent que no es pren seriosament el text i es limita a dir “però Hamàs” o “quin genocidi?”.

R. Sí, m’han dit tot això. Però el més interessant és que, en la part del món on visc, fins i tot la gent que està en desacord amb cada paraula del llibre té moltes dificultats per imposar una distància entre ells i jo. Perquè una de les coses que he après, i l’he après molt, molt a consciència, és com sonar com si fos d’aquí. Per tant, el que crec que aquest llibre pot fer per algú que d’altra manera no tindria cap interès en Gaza o en qualsevol cosa fora de la seva bombolla, és una mena d’efecte cavall de Troia, perquè parlo d’aquesta manera. No tinc cap dubte que hi ha molts llibres millors sobre tots els temes sobre els quals he escrit, i que molts llibres millors vindran en un futur proper. Però el meu sona com si fos d’aquí, i crec que això permet que la gent que d’altra manera no pensaria en cap d’aquests temes potser s’hi endinsi per primera vegada.

P. Ha estat amb les forces de l’OTAN a l’Afganistan, ha cobert la guerra contra el terror, ha visitat la badia de Guantánamo... I hi ha hagut altres atrocitats recents, com ara la neteja ètnica de 100.000 armenis a l’Alt Karabakh. Però Gaza ha estat el seu punt de ruptura, el que li ha fet voler trencar amb Occident. Quant creu que hi té a veure el fet de ser pare?

R. M’agradaria poder dir que res, i m’agradaria poder dir que soc d’una moralitat inherent i que no m’influeixen aquestes coses, que la meva definició del bé i del mal és impenetrable. I res d’això és cert. Quan obres l’ordinador i veus com una nena de sis anys es mor de fam al mateix moment que la teva filla de sis anys entra per la porta, creure que l’efecte no es veurà intensificat em sembla ridícul. M’agradaria poder avaluar aquestes coses al marge de la meva pròpia situació personal. Però no sé si hi ha cap ésser humà que pugui dir això i que sigui del tot cert.

Si vull tenir un cop d’ull del que està passant en el que crec que és l’atrocitat moral definitòria del nostre temps, he de buscar aleatòriament a Twitter

P. Fa un contrast entre la gent que segueix el que està succeint a Gaza als mitjans de comunicació convencionals i els que ho segueixen a les xarxes socials. Els mitjans, tal com els descriu al llibre, són altaveus de l’imperi que mostren un relat assuaujat, eufemístic i en última instància fals del que està succeint, mentre que a les xarxes estem exposats a la realitat crua. Però les xarxes socials les dirigeixen magnats de Silicon Valley amb interessos comercials imbricats en la política global. Per què creu, doncs, que seguir les notícies amb els algoritmes de les xarxes socials és menys condicionant que mirar els mitjans convencionals?

R. Tant de bo pogués estar en desacord amb una sola cosa del que ha dit. Bona part del contingut a les xarxes és una claveguera. I no de manera arbitrària, la gent que se’n lucra les ha dissenyat així. Crec que el més frustrant sobre la dicotomia en què em trobo respecte a com obtinc les notícies és que sé que els mitjans convencionals no són universalment un altaveu. Sé que hi ha periodistes excel·lents treballant en tots aquests mitjans, i quan els deixen fer i no els posen pressions externes, són capaços de fer un periodisme excel·lent. I en un món ideal, m’encantaria no entrar mai més a les xarxes, precisament pel que ha exposat. No vivim en un món ideal. Si vull tenir un cop d’ull del que està passant en el que crec que és l’atrocitat moral definitòria del nostre temps, he de buscar aleatòriament a Twitter fins a trobar algú que, literalment, està arriscant la vida enmig de tot això per penjar un vídeo granulat que potser veuran unes poques persones. Em trobo en aquesta situació perquè, per molt que tingui un immens respecte per la majoria de periodistes, no me’n faria creus si un cop s’apliquen aquestes pressions externes obtinc un relat que s’allunya molt del que està passant.

P. Fa uns mesos, una banda de punk neocrust israeliana havia de fer una gira per una sèrie de petits locals a Espanya. La gira es va cancel·lar per pressions de grups de boicot. Parlem d’una banda d’extrema esquerra, molt crítica amb la guerra, el seu últim àlbum es diu Born on the Wrong Side of History (Nascuts al cantó equivocat de la història). Què n’hem de fer, de les veus crítiques que surten d’Israel?

R. No passa un dia que no desitgi que hi hagi un enfocament algorítmic per respondre a aquesta pregunta. Per exemple, l’última parada de la meva gira canadenca va ser a la Biblioteca Pública de Vancouver. Unes setmanes abans, algú s’havia queixat perquè uns membres del personal portaven la kufia o el pin de la síndria. Així que la junta de la biblioteca va decidir prohibir tot això. Van rebre moltes crítiques dient, ei, llibertat d’expressió. I finalment van arribar a un posicionament absurd de dir: només pots portar aquestes coses si ets palestí i parles àrab palestí. Em pregunto constantment quin membre de la junta de la Biblioteca Pública de Vancouver va per allà demanant a la gent que demostri que parla àrab palestí. En fi, els activistes em van preguntar què fem, si cancel·lar l’esdeveniment o aprofitar aquest espai per defensar un canvi. No ho teníem gens clar. Hi ha gent que dirà que qualsevol cosa que surti d’Israel està subjecta a un boicot, hi ha gent que dirà que tot boicot és il·liberal, i totes les posicions d’entremig. La gent pren aquestes decisions individualment, segons la seva pròpia consciència i la seva pròpia visió de la situació. Però l’expectativa que això no existeixi en un moment com aquest em sembla ridícula. Tothom està intentant esbrinar on se situa respecte a aquest moment. I a alguns sempre els atraurà un d’aquests extrems, perquè els permet tenir un enfocament algorítmic: no han de fer cap càlcul davant de cada cas particular. Simplement, poden sempre fer el mateix. En aquest cas, vaig anar a la biblioteca, però en el cas d’un festival literari a Arizona que estava finançat per un fabricant d’armes vaig decidir marxar. No sé si vaig prendre la decisió correcta en cap d’aquestes situacions, i això és el que ho fa particularment difícil.

P. El vostre llibre no dedica cap espai a les raons polítiques per les quals la resposta israeliana a l’atac del 7 d’octubre ha estat tan llarga i destructiva, només a descriure el resultat, és a dir, la mort i el patiment fora mida.

R. Crec que sabia des del principi, i s’ha demostrat en gran part que és així, que la gent veuria això com el meu llibre sobre Israel i Palestina.

P. Hem dit que Gaza és el vostre moment definitori, està entreteixit per tot el llibre.

R: D’acord. Però, per a mi, els israelians i els palestins poden explicar les seves pròpies històries. A mi aquest em sembla un llibre principalment sobre Occident, perquè soc d’Occident de la manera que he intentat activament ser des dels cinc anys. Bona part del llibre versa sobre la narrativa, i crec que va ser molt intencionat per part meva abordar el fet que, quan parlo de la complicitat occidental en el que està passant, també parlo de la meva pròpia complicitat. I aquesta és la raó per la qual la meva història personal està imbricada en el llibre, perquè no puc allunyar-me d’això. No puc acusar des de la distància. El regust definitiu d’aquest llibre per a mi és una profunda incertesa. Sé que és un llibre que sembla buscar brega, però no busco brega amb ningú. No discuteixo amb ningú ni vull canviar la ment de ningú. Tan sols intento entendre on em situo respecte al que ha descrit com el meu moment definitori.

P. No és esperar que els Estats Units aturin el genocidi el mateix tipus d’actitud intervencionista que s’ha criticat dels Estats Units en el passat? A l’Iraq, per exemple?

R. Quina pregunta més fascinant [fred].

P. Deixi que l’ampliï. Les intervencions americanes o estrangeres sempre es justifiquen en base a la defensa dels drets humans. Què són, doncs, els drets humans, si poden ser emprats cínicament quan els convé als que tenen el poder per aconseguir els seus fins? A què apel·lem quan demanem als governs que intervinguin?

R. Crec que, en el fons, sempre tinc l’expectativa de ser criticat com a ingenu si porto la moralitat a qüestions de govern o geopolítica...

P. Però si tot això va de moralitat.

R. Tot això va de moralitat. Soc un ésser humà al món. He de decidir com opero com a ésser humà moral. Però també estic escrivint sobre política, i crec que hi ha un corrent de pensament que creu que aquests dos camps no es toquen, que creu que la geopolítica és el gran joc, és pragmàtica i és maquiavèl·lica, i és freda i calculada, i que portar la moralitat a col·lació és infantil. El que demano no és un enfocament intervencionista o fins i tot antiintervencionista. El que demano és tancar l’abisme entre els valors tal com es presenten en la retòrica i en els nostres documents fundacionals i la realitat. Tenim un tribunal internacional de justícia, lleis internacionals de drets humans, alguna definició del que constitueix un crim de guerra, i retòrica a dojo sobre les virtuts del món occidental que passen per fer complir tot això. I després tenim una situació on tota aquesta xerrameca està sent posada a prova. Així doncs, que em diguin directament que aquestes virtuts, normes i convencions són selectives i que no s’han d’aplicar mai als teus aliats, que són només per als altres, o que les implementin com se suposa que s’han d’implementar. Sí, seria intervencionista, suposo. Però de quina manera no és intervencionista tot el que ja està passant?

Tenim retòrica a dojo sobre les virtuts d’Occident i també una situació on aquesta xerrameca està sent posada a prova

P. La setmana passada, més de cent persones van ser assassinades, unes vint de les quals eren nens, en camps de refugiats colpits per la fam... a Darfur. Segons el New York Times, onze milions de desplaçats al Sudan, 150.000 morts en una guerra de la qual Occident també és parcialment responsable. Per què el món ignora el Sudan?

R. M’imagino que per moltes de les mateixes raons que el món ignora el maltractament dels nens que treballen a les mines de coltan al Congo... Sospito que la resposta passa per un cert racisme endèmic. També crec que hi ha una comprensió creixent que aquestes coses no estan tan desvinculades, que vivim sota un sistema que és fonamentalment insaciable i que mai pararà de prendre. Així doncs, quan parlo de les mines de coltan, no estic tan allunyat de quan parlo del que està passant als palestins, ni estic tan allunyat del que està passant al Sudan. No sé per què un rep cobertura per sobre de l’altre. I no sé què significa pensar en aquests termes.

P. Es defineix com a pessimista o optimista? I què és el pitjor que pot passar durant el proper any?

R. Un cop vaig participar en una trucada per la creació d’una antologia climàtica, i al final ens van preguntar què significava l’esperança per a nosaltres. I un dels nois, la casa del qual acabava de cremar-se en els incendis forestals de Califòrnia, va dir: no hi ha esperança. Ho hem fotut tot. Però hem de comportar-nos com si n’hi hagués. Em desperto cada dia i em costa molt sortir del llit. Estic profundament abatut per on ens trobem com a espècie. Però no tinc dret a abdicar la responsabilitat en nom d’algú altre. Així que m’aixeco i intento fer qualsevol feina que pugui sota l’aparença d’un optimista. Però quan faig aquest primer pas fora del llit, normalment soc ben pessimista. Crec que el pitjor que pot passar d’aquí a un any té a veure amb la nostra capacitat de normalitzar les coses. No fa tant de temps que qualsevol de les coses horribles que hem descrit durant el curs d’aquesta entrevista, les matances, la carnisseria, haurien fet primera plana. I ara tenim aquesta inflació en què si el número no puja, a la gent li importa un rave. A mesura que això avança, ens trobem en un lloc cada cop pitjor com a éssers humans. El pitjor que pot passar d’aquí a un any és que tot allò que ara ens sembla esfereïdor ens importi un rave.

Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra

Omar El Akkad
Traducció de Mercè Ubach
L’Altra Editorial
208 pàgines. 20 euros