Però per què volen valencià?

Imagina-t’ho per un moment. Suposem que a Catalunya es decideix fer una consulta sobre la llengua a l’escola una mica a la valenciana manera, ara que hi manen el Partit Popular i Vox, a fi que les famílies triïn la llengua d’escolarització dels fills, i suposem també que d’això se’n diu “llibertat educativa”. Podríem aventurar que en unes escoles es triaria el català i en d’altres el castellà, i d’alguna manera l’administració hauria d’assegurar que l’oferta educativa reflectís la tria de les famílies. Sí, no? Doncs ara imaginem què dirien alguns si a les escoles on hagués sortit el castellà es decidís fer cas omís del resultat de la consulta.

Justament d’això (però al revés) s’ha queixat aquesta setmana l’associació Famílies pel Valencià, que ha denunciat la manera com la Generalitat Valenciana ha fet l’orni de la consulta seva, ara que s’ha publicat l’oferta de places per al curs vinent. I és que deurien tenir alguna mena de curtcircuit neuronal en veure que en algunes zones castellanoparlants les famílies triaven com a llengua base de l’escolarització dels fills el valencià, en contra de tota lògica per a partits que defensen que amb la llengua comuna ja en tens prou per anar pel món. Per què hauries de voler dur els fills a l’escola en valencià si parles castellà i vius en una zona castellanoparlant? Vet aquí el curtcircuit i la fosa dels ploms.

Potser es pensaven que seria un passeig, i alguns no podem obviar la temptació de pensar que la consulta, més que garantir la llibertat d’elecció de les famílies, pretenia anorrear el valencià com a llengua base de l’ensenyament, si tenim en compte els llindars a partir dels quals es podia fer un grup en valencià. En una escola d’una línia, el 51% d’una llengua ja determinava la tria, però en les escoles de dues calia almenys un 25% perquè un dels dos grups fos en valencià. Atès que segons el darrer baròmetre emès per la Generalitat (del 2023) el valencià és la llengua de casa per al 29% de la població, la mera tria “natural” de les famílies podia donar amb prou feines un grup classe en una escola de dues línies, però en cap cas totes dues.

I això sense esmentar el fabulós cas de les zones castellanoparlants. D’alguna manera ja s’entreveu al redactat de la llei que la possibilitat que les famílies triessin el valencià era inversemblant, però calia recollir-la ni que fos amb un afany merament retòric. Així, després de garantir al valencià el 10% de la presència en aquestes zones (igual com si fos una llengua estrangera), s’assegura que “quan hi haja una demanda d’alumnat suficient per a constituir una unitat, els representants del qual hagen triat el valencià com a llengua base (...), l’administració educativa adoptarà les mesures oportunes per a satisfer esta demanda”. Doncs resulta que sí, els resultats reflecteixen aquesta demanda: a la comarca alacantina del Vinalopó Mitjà arriba al 25%; a la castellonenca de l’Alt Millars s’enfila al 35%, i al valencià Racó d’Ademús assoleix el 36%. Sense esmentar la gran sorpresa de la consulta, la victòria de la llengua valenciana a la comarca dels Serrans amb gairebé el 52%.

El resultat de la consulta, però, els és igual. Famílies pel Valencià ja ha posat el crit al cel en veure que l’oferta de places en valencià fa riure. A Bunyol, per exemple, a l’escola Cervantes s’ha convertit un 89,5% pel valencià en un 50% de les classes (o sigui, un grup de dos, l’altre en castellà), mentre que a l’esmentada comarca dels Serrans poblacions on el valencià va arrasar (com són Alcubias, Aras de los Olmos i Bugarra) l’oferta en valencià és igual a zero. On és la trampa? Com pot ser que les autoritats se saltin impunement els criteris que estableixen? La trampa és a la mateixa llei, amb el Capí­tol ­I­ pensat per preservar les zones castellanoparlants de la penetració del valencià i el Capítol II dissenyat perquè el desequilibri sociolingüístic entre les dues llengües funci­o­­­­­­ni com un allisador de l’escola valenciana allà on la població és bilingüe: en el segon cas prevalen els percentatges de la tria de les famílies, però en el primer l’administració es pot limitar a les “mesures oportunes” que dèiem, que ves a saber què vol dir.

I els responsables educatius encara deuen ser als seus despatxos, pensant: com pot ser? Com és que volen escolaritzar els fills en valencià? Ves, deu ser que la llengua els importa, que hi veuen un sentit, un estímul, un símbol, una xarxa de relacions, unes opcions de feina, una forma de cultura, un vincle. Coi, el que sigui.