Francesca Giannone: “Tinc por que ens desmuntin tots els drets conquerits”

El què li va passar a Francesca Giannone (Lizzanello, Itàlia, 43 anys) amb la seva primera novel·la, La cartera (Duomo, en català i en castellà) és allò que a tots els escriptors els agradaria que els passés i a pocs, molt pocs, poquíssims (potser només a ella) els passa: “Era com una outsider: escrivia i escrivia en una habitació de la casa dels meus pares a Lizzanello [un poblet a prop de Lecce, a la comarca del Salento, a la punta del taló de la bota, el sud profund] durant el confinament per la pandèmia...”, recorda Giannone de quan va escriure la història. En acabar-la, la va enviar a la seva editorial favorita, Nord, que li va publicar a la primera. I va començar a vendre llibres sense parar: ha estat el títol més venut al país durant dos anys, va guanyar el premi dels llibreters, ja està traduït a gairebé totes les llengües... “Em va caure tota aquesta pressió mediàtica al damunt. A mi, que en la vida havia fet una entrevista...”, comenta, es diria que encara emocionada, en un hotel de Barcelona la vigília de Sant Jordi, diada que esperava amb una il·lusió boja: “La meva editora a París em va dir que fliparia amb aquesta festa i jo adoro aquesta atmosfera. I tinc una agenda... Mamma mia!” Se’n va fer un fart de signar llibres.

En aquest “temps regalat” (el del confinament), va descobrir un calaix a casa dels pares amb records, fotos velles i una targeta de visita de la seva besàvia: “Anna Allavena, portalettere. Lizzanello (Lecce)”, s’hi llegia. “Vaig anar estirant d’aquest fil fins a descobrir la història de la primera dona cartera d’Itàlia”, explica. Anna és la protagonista de la novel·la: ella, de Liguria (al nord d’Itàlia), als anys trenta s’enamora d’un jove treballador, alegre i passional de Lizzanello i es deixa arrossegar per ell, traslladant-se al sud. “Quan hi arriba troba un ambient hostil. És com si fos una foto en colors en un món en blanc i negre. No es veu reflectida en cap dona”. Tothom allà s’escandalitza: l’Anna va ser la primera dona que fumava al poble (encara que això ho va descobrir Giannone quan ja havia escrit el llibre i, per tant, a la novel·la no fuma), la primera a dur pantalons, la primera a treballar de cartera després de guanyar unes oposicions a les quals ningú, gairebé, entenia que s’hi pogués presentar una dona, a més a més, casada... Què pretenia? I encara més: es prenia un cigaló de grappa al bar cada matí, no anava a missa, llegia Dostoievski, Brontë, Pirandello... “Fer-se acceptar sense renunciar a ser com era és molt dur. I ella ho paga amb una certa soledat”, avança l’autora. La cartera repassa tres dècades de la vida de l’Anna, passant pels anys tristos del feixisme, la II Guerra Mundial, l’arribada de la Democràcia Cristiana...

Quan l’Anna arriba al sud d’Itàlia troba un ambient hostil. Ella és com si fos una foto en colors en un món en blanc i negre

“Em vaig estar documentant molt sobre la Itàlia dels trenta, on el Salento estava al marge de tot allò que passava al país”. Assegura que els seus estudis de cinematografia la van influir a l’hora d’escriure: “Crec que si un vol reconstruir un període històric, a més de les fonts oficials, ha d’atendre a què feia la gent: la música que escoltava, les pel·lícules que veia, com era la vida quotidiana”, explica. En tot plegat, hi ha alguna cosa de reivindicació i de reparació amb el territori: “Si penses en la literatura del sud d’Itàlia, et ve al cap Nàpols, Sicília, Il Gattopardo... El Salento està ple de dones (i també homes) amb històries per explicar. Se’ns coneix pel turisme, les platges, llocs meravellosos, la pizzica [una dansa tradicional], la bona teca... Però no hem tingut una veu literària. Espero no ser-ne l’única. N’arribaran altres!”

De moment, Giannone, sempre mirant al passat (“encara m’ha d’explicar moltes històries, el passat”, diu), ja ha publicat, també amb molt èxit, Domani, domani (Demà, demà, que editarà Duomo aquest mes de juny), una deliciosa, tendra i dura història de dos germans que lluiten per una empresa familiar a finals dels anys cinquanta, també al Salento; i ja en prepara una tercera de la qual no pot avançar res perquè està en fase de documentació.

La cartera no deixa de ser un homenatge a la seva terra. “El contrast nord-sud és enorme”, insisteix Giannone. “Hi ha gravíssimes bretxes laborals, socials, econòmiques...”. Però ella, que ha treballat a Milà i ha tornat al Salento, agraeix haver-se retrobat amb “la vida com era abans, amb aquell ritme que ja no existeix a Milà”: “Són ritmes tranquils. Per a nosaltres és fonalmental la siesta. Quin animal després de menjar es posar a fer coses, a treballar?”

He intentat mantenir durant tot el procés d’escriptura l’equilibre entre el personatge protagonista de la novel·la i la persona que va ser la meva besàvia. Ella s’hi reconeixeria. Seguríssim

I, per descomptat, Giannone ha volgut rescatar la seva besàvia: “Li devia aquesta història”, diu. “Quan en una novel·la parles d’una persona, aquesta esdevé un personatge i has de buscar un equilibri entre els dos, un equilibri delicat que he intentat mantenir en tot el procés d’escriptura”. Es reconeixeria ella, en la protagonista de la novel·la? “Seguríssim”.

Per plasmar la mentalitat de l’època (de les èpoques...) Giannone se serveix d’un grapat de personatges que ens acompanyen durant tres dècades. “Són víctimes del seu temps”, les descriu. “Sobretot, dones que no se n’adonen que hi ha una altra manera de ser dones”. Però hi ha un personatge malvat, sense solució. Un mossèn abusador, violent... “Ell és un personatge sense esperança que no es redimeix mai. Troba Giovanna [una dona perduda, a la qual Anna ajudarà] i s’aprofita de la seva fragilitat”. Casos semblants encara apareixen als diaris... “Sí, són històries que encara passen, perquè l’Església no s’ha renovat mai per dintre. Ha seguit sent igual a si mateixa. I això que Francesc ha estat un papa progressista. Però no li han permés moltes coses”. Hi ha un altre capellà, a la novel·la... I tampoc és gaire amable. “Sí, reconec que hi ha una mica d’anticlericalisme. Soc anticlerical”, confessa.

L’antifeixisme de la cartera és important. “Va ser la mateixa Anna la que em va guiar, tot recorrent la seva vida”, explica Giannone. “No és un llibre sobre el feixisme, però el feixisme va influir en la vida de les persones. I l’Anna tenia clar el que era aquell règim”. I es va convertir en un exemple feminista, una dona avançada al seu temps. “L’episodi de la casa de les dones que aixeca a la novel·la no va passar”, admet l’autora. “Però sí que és cert que la meva besàvia va ajudar dones en dificultat: mares joves, prostitutes, vídues de guerra, dones de les que van abusar... Jo en la novel·la he volgut posar-hi un marc, que és aquesta casa que ella edifica i que és un homenatge també a les cases de dones que es van construir amb les lluites feministes als anys setanta”.

La conversa, inevitablement, arriba al present, en una Itàlia amb un govern d’ultradreta, una Europa amb fort accent neofeixista, una joventut cada cop més influenciada per discursos extremistes i un Donald Trump signant decrets demolidors... “Tinc molta por que ens desmuntin tots els drets que hem conquerit. No és un escenari confortant, no es pot negar”, reflexiona. Novel·les com la seva, un relat d’amor, costumista, tendre, però valent, poden ajudar a conscienciar del què està passant o del que pot tornar a passar? “A veure, el que calen són polítiques, lleis. Si la literatura pot ajudar, estic contenta. Però tinc por. Tots aquests drets lluitats i conquerits, dret a l’avortament, dret de vot... Ara resulta que ens els estan traient! En pocs dies Trump ho està desmuntant tot. Què està passant? Anys i anys per construir les coses, arribes tu i amb aquesta facilitat t’ho carregues tot...? Així potser demà abroguen la llei del divorci! Cal tenir els ulls ben oberts i, si cal, tornar als carrers. Ocupar les places. Hem de fer resistència”.