Dulceida amb la IA d’alcavota

Ranci, caòtic, avorrit. L’estrena de La gran cita al 3Cat és un lamentable episodi de la recent història digital de la Corporació. Segons les explicacions anticipades per l’emissora, el programa, presentat per Dulceida, debutant a TV3, convoca cent persones analitzades prèviament per un equip que ha treballat amb intel·ligència artificial per identificar 50 parelles altament compatibles. Els concursants ignoren els criteris de la IA i al final d’aquest “dating multitudinari” sabran si el seu aparellament ha estat el previst per la informàtica. Ja és cridaner que en una època en què proliferen les advertències sobre els algoritmes com a eines de manipulació reservades a un determinat clan de poderosos, TV3 els atorgui un paper que va més enllà dels usos ara més habituals: l’arbitratge sentimental en un concurs.

Dilluns a la nit TV3 va penjar-ne tres capítols. La setmana vinent n’estrenarà tres més, i oferirà els dos darrers episodis el 5 de maig ―un calendari per blocs temàtics. O sigui que no ha estrenat els capítols un per un ni els ha penjat tots de cop. Aquestes rareses comercials fan pensar en les distribuïdores nord-americanes que, quan tenen un film que estava destinat a ser un boom però ja veuen que farà figa, l’estrenen en un munt de sales la mateixa setmana per pescar el màxim de públic desprevingut i fer un bon taquillatge inicial abans que el boca-orella ensorri el seu recorregut. La gran cita no té pinta de ser un èxit.

A La gran cita, la gent comunica autenticitat. Són vulnerables.

O sí. Va dirigit a un públic jove, els participants no superen els 35 anys. La més gran de la colla és Dulceida (36), que com a conductora de la cosa passa absolutament inadvertida. No és que ho faci bé o malament, és que als tres primers capítols gairebé no fa res. La seva feina (?) principal consisteix a explicar i dirigir les proves d’eliminació. No fa d’alcavota. Aquest paper l’hi han donat a la IA. La gran cita és un programa de moviola. L’han gravat tot, i després, en un esforçat treball de muntatge, es van lligant breus seqüències unes darrere les altres. Al primer capítol hi ha mitja hora d’escenes fugaces de sofà on les parelles tenen uns primers contactes. Però l’espectador no sap qui són, i resulta molt difícil emocionar-se amb les llàgrimes d’un desconegut. En aquests primers capítols ―en què les escenes de sofà i dating veloç es succeeixen sense misericòrdia― contemples deambular uns estranys amb qui és impossible empatitzar. Per això el programa s’afanya a liquidar unes quantes desenes de participants, per poder, suposo, personalitzar millor l’aventura sentimental dels finalistes. Mentre això arriba ―si arriba―, l’espectador, perdut, contempla rialles, apropaments, breus confessions biogràfiques d’una tribu acabada d’aparèixer.

Com a resultat d’aquesta voluntat de capturar un públic jove, els més grans de 40 anys tenen negada l’oportunitat de participar i provar de fer match. Això sí, hi ha una diferència clara amb el personal que concursa als programes de festeig de Tele5 ―en què els nois i noies són tallats pel mateix patró―, sospitosos de fabricar una parella per, i aquest és l’autèntic premi, ser contractats en el futur per intervenir en altres amanides de la cadena. A La gran cita, la gent comunica autenticitat. Són vulnerables. Sobre com evolucionarà, quina gosadia o desvergonyiment hi haurà a l’hora de mostrar la intimitat dels concursants, el fet que a l’equip tècnic hi hagi coordinadores d’intimitat no sé si resulta tranquil·litzador o preocupant.

El programa ha costat 1.299.979,30 euros. A la promoció no s’han estalviat frases grandiloqüents, “neix amb la vocació de convertir-se en un fenomen televisiu”, “la cita a cegues més gran mai vista a la televisió al sud d’Europa”. La Corporació té l’encàrrec d’empènyer la indústria audiovisual catalana, però això vol dir més coses que fer un repartiment selectiu de pinso per a productes que no honoren la tradició de la marca.