La maledicció de Joan Amades

Si no fos perquè estem ocupats cagant-nos en la Renfe i no tinguéssim el president a l’hospital pres d’una estanya i màgica malura, Departament Amades hauria de ser un esdeveniment nacional. En comptes de mig amagat a la plataforma 3Cat, el tindríem al prime time de TV3, abans o després del telenotícies, i no hauríem d’estar parlant d’altra cosa. La realitat no és ben bé així. Però com que de la sèrie només se n’han fet sis capítols i n’hi ha vint més de pensats, és una comesa patriòtica pressionar perquè tingui continuïtat.

La Corpo fa alguna cosa bé? Doncs de vegades, encara que sembli estrafolari, sí. Departament Amades sorgeix d’una convocatòria que se’n va dir “idees innovadores de sitcom” i que ha donat altres fruits com La casa nostra, de Dani de la Orden, d’un interès molt menor. La particularitat d’aquesta crida era que, per primer cop, els creadors audiovisuals no havien de passar pel sedàs de les productores i s’hi po­dien presentar persones físiques/autònomes. Va ser l’oportunitat perquè l’entranyable parella mataroigualadina de guionistes formada per Júlia Cot i Jordi López Casanovas desenvolupessin un idea —diguem-ho, brillant— que corria per casa de feia temps, una mena de comèdia d’oficina centrada en el folklore i la mitologia de Catalunya.

L’èxit recent de, per exemple, la Guia de les criatures fantàstiques catalanes publicada per Comanegra ja indica que és un tema que té requesta; i el nostre catàleg d’éssers mítics és ric, perquè som un país ple de freaks amagats en pinedes, pantans i penya-segats. Naturalment, encara que el format sigui forà, és impossible fer una telesèrie amb aquest material que no sigui autocentrada, que és el gran problema —d’adotzenament i desplaçament de l’imaginari propi— per on coixeja l’audiovisual nacional.

Departament Amades, en principi, és un producte pensat per a adults de 30 anys, però com que els postjoves catalans estan per acabar de fer, funciona molt bé, he comprovat, en preadolescents, com ho havien fet en el seu temps sèries constitutives de la cultura popular catalana com Oliana Molls i l’Astràlec de Bronze. Sobretot perquè, més enllà d’un humor mesurat que no tracta la canalla d’imbècils, ja ha creat personatges memorables com la dona d’aigua motivada que interpreta Anna Moliner, o l’oficinista minairó addicte a la feina que broda Kike García i que roba tots els plans. Són exactament els models de conducta que requereix el nostre jovent alienat.

No tot són flors i violes. Un cop seleccionat, el projecte Cot-Casanovas va haver de buscar l’aixopluc del Terrat/Mediapro, i, fent tots els papers de l’auca, van gravar en 21 dies apressats d’agost amb un pressupost tirant a amateur. S’ha retret a Departament Amades que se li notin massa les costures d’una producció low cost, l’abús de la intel·ligència artificial i la inconsistència d’alguna trama. Res que el temps i els diners no arreglin. I aquesta columna, reitero, és un advertiment que fem l’esperit de Joan Amades i jo mateix: si no hi poseu quartos, executius de la Corpo, vagareu tota l’eternitat, com ànimes en pena, pels humits i depriments boscos del Montseny.