‘Dia i nit’ a TV3: Florilegi sobre l’obstetrícia i apunts sobre la sanitat pública (danesa)

Amb una audiència discretíssima, TV3 ha estrenat Dia i nit (es pot veure sencera al 3Cat), una sèrie danesa sobre el treball de les llevadores en un hospital públic d’aquell país. És d’agrair la voluntat de diferenciar-se de l’abundant filmografia sobre professionals de la medicina i els sanatoris, però aquesta intenció no en garanteix els resultats. La sèrie no surt de l’hospital, escenari únic on es fan encabir totes les peripècies argumentals. Això no vol dir que ens estalviï excursions sobre la vida sentimental de la protagonista, la seva tibant relació amb la mare o la paternitat a distància del seu amant. Per poder-ho fer sense sortir del centre sanitari, han trobat una solució senzilla: l’amant i la mare treballen al mateix hospital. L’amant és un metge noruec i també hi ha un anestesista suec. Incloure aquestes figures potser respon a una realitat professional de la medicina pública danesa, però segur que la presència d’actors suecs i noruecs és una amistosa astúcia de mercadotècnia per vendre Dia i nit als veïns nòrdics.

Un tema reiterat a la sèrie és la queixa del col·lectiu de llevadores, començant per la cap, a causa de la manca de personal i l’absorbent dedicació horària que demana complir amb l’atenció responsable de les parteres. L’autoritat sanitària, personificada pel gerent de la instal·lació, sempre ajorna satisfer les seves demandes sense estalviar-se excuses insultats: la maternitat és, diu, l’única unitat que no té llistes d’espera. No les pot tenir perquè els parts no són ajornables quan és l’hora. Una sanitat pública que es refia maliciosament que la vocació dels seus professionals els portarà a una dedicació més enllà de les obligacions contractuals. Un assumpte col·lateral a la sèrie és fugir, o no, cap a la medicina privada. Que un metge no se n’hi vagi a cobrar més és tot un homenatge a la sanitat pública.

Passa molt de pressa per les parteres, que semblen un mostrari; algunes mereixerien diàlegs menys escarransits

Les sèries de metges i hospitals són un dels subgèneres més adotzenats de la televisió. Malgrat això, hi ha títols memorables. Entre les que cultiven el sarcasme tenim Mash o la primera etapa de Nip/Tuck de la qual sempre convé recordar una de les escenes més divertides i cafres: Catherine Deneuve demanant als dos cirurgians plàstics protagonistes que li implantin als pits les cendres del seu estimat difunt. En un altre registre hi ha House, un nou Sherlock Holmes, una sèrie que va saber acabar amb gran dignitat i emoció. I més a prop de la temàtica de Dia i nit, fa tres anys s’estrenava Esto te va doler, una producció de la BBC i l’AMC sobre els anys de formació d’un ginecòleg en un hospital públic britànic. Basat en les memòries reals d’un doctor, presenta un sistema sanitari que trinxa els seus professionals i unes autoritats mèdiques d’una clamorosa immoralitat que perpetuen amb la complicitat dels polítics la precarietat de la sanitat pública. Una crítica molt més dura i directa que la de Dia i nit. El panorama a Dinamarca deu ser més benigne.

A Dia i nit hi ha una considerable desfilada de parteres. La sèrie hi passa molt de pressa. Simplement fa apunts sobre les circumstàncies d’aquestes protagonistes episòdiques. Semblen convidades a participar en un mostrari. Són un decorat, i aleshores Dia i nit es converteix en un florilegi sobre l’obstetrícia. Està molt bé que els personatges no parlin com un llibre, però algunes mereixerien diàlegs menys escarransits. L’autèntica protagonista és la cap de les llevadores, sempre amb la paperassa dels torns i complicades situacions personals. Uns problemes que, a mesura que avancen els capítols, dominen la narració. És precisament aquí, quan combat l’integrisme religiós de la família de l’amant i la dificultat que té aquest per a la ruptura amb el passat, quan la sèrie demostra que pot enlairar-se i donar gruix a les seves criatures.

Dia i nit té una sobrietat poc freqüent que demanaria una millor administració.