‘Entre quatre parets’, arquitectura de cap per avall

A Animals arquitectes (TV3), Núria Moliner es va acostar al cantó innovador de l’arquitectura catalana. Ara proposa Entre quatre parets (3Cat), on visita deu cases de persones conegudes. Són capítols de mitja hora i sempre va acompanyada d’un dels estadants de la casa. Aquest detall és important perquè l’allunya del típic reportatge d’interiors on mostren un pis o una mansió sense que cap dels seus habitants expliqui com aprofita els espais. En aquest terreny, el documental del 2009 Kool­haas Houselife, sobre la casa de Bordeus que va dissenyar l’arquitecte, continua sent un referent imbatible. En aquest documental l’espectador recorre la casa acompanyat de la dona de fer feines que en fa el manteniment. Una aproximació planera i singular.

Entre quatre parets venç la resistència d’alguns protagonistes a deixar entrar-hi la televisió. Joan Pons, el Petit de Cal Eril, manifesta la seva por que no sembli un programa d’aquells on un pijo ensenya el piset. Peyu, més directe, manifesta que “odia” ensenyar la casa. Tots dos, però, ho fan amb molt bona voluntat i dedicació. El programa té dues fragilitats notables. Per un cantó depèn de la molt desigual capacitat que tenen els amfitrions de verbalitzar la seva experiència com a usuaris, habitants, del pis o la casa. I sorprèn que la conductora del programa sembli no voler parlar gaire d’arquitectura malgrat la seva sòlida preparació en aquesta matèria. Una part de cada capítol és una entrevista amb el o la protagonista sobre la seva vida i pràctica professional que converteix la proposta en una versió lleugera, molt lleugera, d’El convidat. Un indicatiu d’aquesta por a parlar d’arquitectura és la secció d’un minutet que Moliner dedica a exposar teoria. La titula ‘La xapa’. En llenguatge col·loquial, “donar la xapa” vol dir donar la tabarra, la llauna, ser un plom, clavar el rotllo. I resulta que és dels millors minuts del programa. No n’hi ha gaires. A ‘La xapa’, Moliner parla de l’estil wabi-sabi on milita Bojan Krkić —la bellesa de les coses naturals, de la senzillesa o de la imperfecció—; del decret d’habitabilitat que estableix els mínims que ha de tenir un espai per viure —35 metres quadrats—; de la ciutat dels 15 minuts on hi hagi tot el que cal per viure, anant amb transport públic; de la importància dels materials; etcètera.

Potser perquè són actrius, destaquen les habilitats expositives de Patricia Bargalló —que viu en un pis autogestionat i té un discurs clarament militant pel dret a l’habitatge— i Carol Rovira —que de manera particularment emotiva mostra els racons del paisatge i la caseta dels arrossars que va fer el seu pare paleta, una arquitectura sense arquitecte.

En canvi, al capítol dedicat a l’excepcional casa familiar de la mestressa del restaurant Les Cols, d’Olot, obra de l’equip RCR, Moliner sembla incapaç de superar l’èxtasi que li provoca i explicar-nos alguna cosa més. Aquest episodi no arriba, ni de lluny, al capítol que la sèrie de la BBC The World’s Most Extraordinary Homes (2017-2018) li va dedicar. L’arquitecte Piers Taylor i l’actriu Caroline Quentin fan la visita. L’un exposa les propostes teòriques del projecte i Quentin no amaga alguna recança per determinades solucions. Per exemple, la tendència d’ocultar els elements més quotidians, com un llit. També es pregunta si resulta complicat viure-hi, per finalment trobar-la acollidora, càlida. Un dels arquitectes de RCR, Rafael Aranda, explica que van voler fer un espai per aïllar-se i retrobar-se amb el paisatge. L’ús de l’acer es justifica per tractar-se d’un material contemporani i oxidable que permet apreciar el pas del temps. A l’embadaliment de la Moliner li manca discurs. També es desaprofita el que podria explicar-nos Nina Urgell del seu pis del Raval sobre el paper de la llum o les peces de disseny, de les quals Moliner explica fugaçment l’autoria agafant fotos de llibres.

Entre quatre parets vol demostrar que és modernet, però la seva narrativa és un entrebanc. De vegades ens mostra imatges de cap per avall, fa flaixos espasmòdics il·legibles sobre detalls, etcètera. Una llàstima, tot plegat, perquè la sèrie ha procurat un mostrari variat: el piset de 50 metres, la casa rural, el pis d’autor (Gaudí)... Les relliscades cap al postureig i una idea errònia de la lleugeresa el perjudiquen seriosament.