Estornells que volen junts pels 30 anys del Macba

El Macba fa trenta anys, i per celebrar-los inaugura l’exposició Com una dansa d’estornells. “Quan un depredador se’ls vol menjar, els estornells s’ajunten sincrònicament per conformar imatges que sempre van canviant i que els fan semblar una au més gran”, m’explica Clàudia Segura, comissària de la mostra juntament amb Núria Montclús; “creiem que una col·lecció d’art també és així, mal·leable, porosa i col·lectiva, i volem fer servir aquesta imatge per celebrar la subjectivitat.” De quin depredador es protegeix, el Macba?, pregunto, i la comissària respon: “De tots els conceptes que han suposat el fracàs de la modernitat artística: els dogmatismes, les races, els gèneres i els codis socials establerts.”

El Macba té una col·lecció d’art pròpia que va des de la segona meitat del segle passat fins a l’actualitat. Normalment la té exposada a les sales superiors, i va canviant les obres per tal d’oferir diferents relats. Té lògica que, si celebres un aniversari, la mostra de la col·lecció agafi protagonisme, perquè et permet fer una mirada en el temps. Tot i això, Segura insisteix que no és una exposició retrospectiva que repassa els trenta anys de vida del centre, perquè “per fer-la caldria ocupar tot el museu, i a més ja han començat les obres d’ampliació. L’any 2027 s’inaugurarà el nou edifici i es farà un plantejament més global.” Així doncs, representa que aquest no és el plat fort de la temporada (la mostra principal és Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica), però és inevitable que prengui rellevància tenint en compte l’any en què ens trobem.

Endinsant-nos en l’exposició, el primer artista-estornell amb qui topem és Onofre Bachiller, fotògraf que entre els anys 1986 i 2000 va instal·lar uns fotomatons en diferents llocs de Barcelona (a la Rambla, en un local gai de l’Eixample, al centre cultural del Born…) i va convidar els transeünts a fer-se un autoretrat. Les imatges ens ensenyen una ciutat juganera, explorativa i majoritàriament blanca, i ens condueixen a la primera sala, que duu per títol ‘Habitar les fronteres’. Només entrar, m’animo: la tria d’obres és molt bona. Hauré de venir un altre dia a mirar-me-les a poc a poc.

Aquesta primera sala parla del barri, de la nit, de la relació amb els cossos, de les formes de ser i de la presència de la sida a la ciutat. Aproximadament la meitat de les peces de la mostra s’exposen per primera vegada i un 15% s’han incorporat recentment al fons de la col·lecció, i això es nota. L’exposició d’obres noves ens permet, per exemple, descobrir els quadres foscos, homoeròtics i fantàstics de Josep Uclés, que ens parlen dels desitjos insatisfets i dels llançaments al buit. Al costat d’Uclés tenim una de les obres internacionals més destacades de la col·lecció, l’autoretrat de Jean-Michel Basquiat, al costat d’Ocaña, Luis Claramunt i més noms d’alt nivell.

Els altres temes al voltant dels quals s’agrupa la col·lecció són ‘Existir des de la carn’, ‘Vibrar en la natura’, ‘Altres formes d’organitzar el món’ i ‘Sortir del solc’. Podria continuar explicant-vos sala per sala tot el que hi trobareu, però el millor serà que visiteu l’exposició i gaudiu del plaer de veure junts artistes com Amèlia Riera, Joan Miró, Silvia Gubern, Evro/Zush (que ens va deixar aquest setembre), Antoni Tàpies, Josefa Tolrà, Modest Cuixart, Joan Polç, Àngels Ribé, Antoni Miralda, Mònica Planes… O, de fora de Catalunya, Andrés Nagel, A. R. Penck o William Kentdrige, entre molts altres.

Com una dansa d’estornells no és una retrospectiva perquè no té una voluntat d’exhaustivitat històrica, i no vol ser tampoc una celebració descarada. Però ens permet fer-nos una idea de com han anat les coses aquests darrers anys a l’escena artística mundial, i gaudir dels artistes catalans que han fet propostes d’alt voltatge en aquest panorama. Una celebració poètica digna dels trenta anys, que fa venir ganes de més.