L’hermafrodita catalana (i 2)

Maria Duran —vegeu l’article de la setmana passada— va ser traslladada de Lisboa a Évora i va passar un quant temps al convent de dominiques de Nossa Senhora do Paraíso, avui enderrocat. Hi va practicar el sexe d’una manera tan temerària com a Lisboa, i com que les monges ho xerraven tot, va intervenir la Inquisició, que per defecte cremava jueus i per escreix qualsevol persona que observés un comportament estrany als reglaments de la Santa Església. El 12 de setembre de 1742 va tenir lloc la primera vista al palau Estaus de la Inquisició, en presència de l’acusada i no solament dels tres inquisidors que portaven el cas, sinó, a més, de quatre deputados civils. Sumant-los tots, una part considerava que no hi havia prou evidències que Duran fos culpable de res, i una altra part creia que sí.

El més interessant, des del punt de vista de la teo­ria de la sexualitat al llarg de la història, és entendre que el gros de la discussió es va desenvolupar a l’entorn d’una qüestió molt senzilla: tenia penis Maria Duran, com havien afirmat unes quantes monges i novícies convençudes que havien estat objecte d’un coit, o no en tenia? Des de Barcelona van arribar informes que asseguraven que Maria havia estat mare d’una criatura, cosa que garantia la seva feminitat. Però els inquisidors van considerar que si una dona estava posseïda pel dimoni, bé podia haver estat dotada temporalment d’un penis, i això explicaria —per mera superstició, a manca de la racionalitat més elemental— que Duran hagués actuat de la manera que asseguraven els testimonis. Com que ella havia declarat, en alguna ocasió, que era home i dona a la vegada —però més aviat en el sentit que avui parlem de bisexualitat; ella no va dir mai que fos “hermafrodita”, paraula que és condensació d’Hermes i Afrodita—, els inquisidors no van poder fer altra cosa que apel·lar al que sempre apel·laven per falta d’una consideració enraonada de qualsevol assumpte: la possessió demoníaca. (Al cap i a la fi, també sant Antoni havia estat objecte de les temptacions del dimoni.) Aquesta era la manera com els tribunals de la Inquisició resolien llavors els casos relatius a l’enorme varietat de comportaments sexuals no canònics i a qualsevol altre cas poc “edificant”. Som al segle XVIII, i Voltaire encara no havia escrit el seu Tractat sobre la tolerància; Locke sí, l’any 1689. Així va passar Maria dos anys a les masmorres de Lisboa, fins que, cansats els jutges de no trobar proves anatòmiques conclusives, Duran va ser sotmesa a tortura: en el seu cas, tractant-se d’una dona, es va utilitzar el mètode del polé, o strappado, que consistia a lligar les mans per darrera a la víctima i penjar-la del sostre amb una corda agafada als polsos.

Maria es va declarar sempre innocent, va abjurar del dia­ble com ja ho havia fet diverses vegades, va ser inspeccionada una mica més a fons pels especialistes i, com sempre havia passat, el penis no va aparèixer. Com ja hem dit, aquest és el quid més important del cas que hem comentat en dos articles consecutius. Els decrets eclesiàstics en què havia de basar-se la Inquisició pos­seïen una lògica estranya, però clara: les relacions entre dones no eren considerades una causa de major gravetat —així ho va considerar encara la reina Victòria—, però sí que era motiu d’un càstig sense pal·liatius la sodomia o el coit per angostam viam; com que això només es podia fer si es posseïa un penis, s’arribava a la conclusió que era una pràctica que només podia donar-se en la relació entre un home i una dona, o entre dos homes. Aquesta consideració de mitjan segle XVIII no procedia de la Bíblia —que també prohibeix la relació entre dones—, sinó del fal·locentrisme de l’època moderna, o del prestigi de la dominant patriarcal, encara no desapareguda. Jacques Lacan va escriure i teoritzar una cosa que sempre sobtarà, però que va explicar amb gran prolixitat: “La sexualitat és sempre de naturalesa masculina”. Això no rebaixa la dignitat de la dona, sinó que li atorga un poder superior al del mascle, però el tema demanaria tres o quatre articles per ser aclarit, tota vegada que no és una qüestió d’anatomia, sinó de simbolització psicològica. Els inquisidors portuguesos, més ignorants que Lacan, només haurien concebut una “desviació” de la norma sexual per part de Duran si s’hagués pogut demostrar l’existència anatòmica de l’apèndix que determina el sexe dels homes. I Maria no el tenia.

La Inquisició no va poder fer res més que sotmetre-la a escarni públic en les infaustes passejades anomenades auto-da-fé pels carrers de Lisboa, el 21 de juny de 1744, on va ser fuetejada; després va ser allotjada en unes dependències una mica menys sinistres, i finalment, el 22 de juliol, Maria va signar el termo de segredo, o jurament de confidencialitat, i va ser obligada a sortir de Portugal sense poder entrar-hi mai més. I se’n va perdre la pista per sempre.