L’hermafrodita catalana

Prullans és un poble de la Cerdanya, ara d’uns dos-cents cinquanta habitants, situat a la riba nord del Segre, a prop de Bellver. Poca gent d’aquest lloc deu recordar, o saber, que el poble va ser el bressol d’una dona anomenada Maria Duran, hermafrodita —fins que no es demostri el contrari— segons una confessió pròpia, que va tenir una de les vides més sensacionals que es van donar al segle XVIII. Maria va néixer cap a l’any 1711, filla d’un pagès i d’una dona ceretana, en plena Guerra de Successió a la corona d’Espanya. Quan tenia catorze anys va ser casada amb un pastor i ramader del lloc, Ignasi Solsona, fill d’un sastre de Prullans; quatre anys més tard va ser mare d’un nen anomenat Pere, que va morir criatura. Pocs anys després, Maria va abandonar el seu home perquè ell havia agafat la sífilis, també dita morbo gallico, i no volia contagiar-se ni de la malaltia ni, possiblement, del mal caràcter d’un marit per força.

Sabent que els seus cunyats eren capaços de matar-la per haver infligit les lleis del matrimoni, Maria va viatjar damunt un ase a Sant Julià de Lòria, el primer poble que es troba entrant a Andorra, amb la idea que en aquell ­país no seria ni perseguida ni condemnada. Li van arribar veus que podia ser localitzada, i llavors va travessar Andorra i va entrar en territori de França. Com que els camins de muntanya sempre han estat perillosos, més per a una dona, Maria es va vestir d’home com a manera extrema de dissimular la seva identitat. Va passar dos anys vagarejant pel Llenguadoc i el Rosselló, i s’hi guanyava la vida cantant i tocant el rabec, instrument de corda que dominava, i treballant a les vinyes.

Atès que, aparentment, era un home ben plantat, barbamec i guapo, una viuda francesa se’n va enamorar. Llavors Maria, per evitar un malentès que l’hauria portat als tribunals en aquell temps, va decidir passar altra vegada a Catalunya —a peu, segurament, perquè s’havia venut el burro per poder menjar—, i es va enrolar a Mataró, l’any 1735, en el cos perfectament documentat dels Dragons de Villaviciosa, comandat pel coronel Joan Manuel de Sentmenat, marquès de Castelldosrius —l’hereva actual del títol és Ágatha Ruiz de la Prada, responsable de la proposició de llei que igualava homes i dones en la successió dels títols nobiliaris. En declaracions ulteriors —ja hi arribarem—, Duran va explicar que ningú va sospitar en aquella ocasió que fos una dona: tenia una veu que alguns testimonis van definir com a abultada, és a dir, greu, es va cenyir els pits amb una faixa, i orinava dreta contra les parets, com els seus companys de milícia, fent servir les mans a mena de canal perquè els orins sortissin amb aquell raig parabòlic que escau a les miccions masculines. Ella mateixa va explicar que es posava un farcellet de roba a l’entrecuix per donar a entendre —mai que un soldat gai hi fixés la mirada, que sempre passa— que tenia allò que avui entenem vulgarment com el paquet. Com que el seu regiment havia de ser enviat a la guerra en el conflicte successori de Polònia, Maria va declarar al capdavall que era una dona, per estalviar-se la campanya; i va passar un quant temps errant entre Catalunya (Peralada, Figueres) i França, assumint aleshores la identitat femenina.

Després es va tornar a vestir d’home, va passar a Saragossa, va voler reincorporar-se a l’exèrcit, i un dia que el seu regiment es trobava a Tortosa, com que a causa d’una infracció va ser condemnada a una apallissada tota nua, va córrer al bisbe de la capital per confessar la seva veritable identitat. Va tornar a ser expulsada de l’exèrcit i va passar a Madrid, i, com que hi vivia en la indigència, va decidir traslladar-se a Lisboa, com a dona, on va viure entre 1738 i 1741.

Lisboa posseïa una delegació del Sant Ofici que no tenia res a envejar a les que posseïa Espanya, i, atemorida pel sol fet de formar part del ja existent estol dels vagos y maleantes, va buscar protecció en un eclesiàstic, com va fer diverses vegades: l’últim d’ells va ser un frare català que va conèixer a la ciutat —un home, doncs, amb qui podia entendre’s perfectament en la seva llengua—, el pare Jofreu, que, per cert, havia estat austriacista durant la Guerra de Successió. Pels bons oficis d’aquest frare, Maria va passar per diversos convents i centres de recolhimento, i aquí van començar les seves desgràcies més grans.

Com a persona encara jove, de vint-i-vuit anys, i com es llegeix a tanta literatura llibertina dels segles XVII i XVIII —vegeu les Cartes d’amor de la monja portuguesa, apòcrifes, de 1669—, Duran va allitar-se amb monges i novícies, a manca d’altre material o perquè tenia tirada a la bisexua­litat, i aquestes noies i dones van declarar, quan va ser el cas, que Maria no solament les amanyagava amb molt d’amor, sinó que fins i tot els introduïa una cosa fèrria: mai es va saber si era un penis de debò o una mena de consolador fabricat amb fusta. (Maria es va deixar inspeccionar més d’una vegada, però mai va permetre que li escorcollessin les parts més amagades del seu cos, decorosa.) Més encara: algunes de les seves companyes de llit asseguraven que Maria vessava, en l’ajuntament, una substància opalina. Un metge d’anomenada, Antonio Soares Brandão, va informar que a la part quasi exterior de la vagina la noia presentava alguna cosa que, en cas d’un augment significatiu de la temperatura —diu l’informe—, podia convertir-se en quelcom semblant a un penis: teoria molt correcta. Les investigacions no van anar més lluny, i, almenys en el cas de Maria Duran, avui no es poden formular més hipòtesis sobre les seves concretes anatomia i fisiologia. No continuarem amb aquests detalls llicenciosos, que el lector trobarà explícits en el llibre que és font d’aquest article: François Soyer, The Catalan Hermaphrodite and the Inquisition. Early Modern Sex and Gender in Trial, Londres, Bloomsbury Academic, 2025.

Continuarà.