La comèdia de l’art: com serà el Museu Carmen Thyssen Barcelona?

La pintura catalana del tombant del 1900 no passa pel seu millor moment. Les antigues col·leccions es desfan i els hereus no les continuen. N’hi ha molta oferta i poca demanda, amb la qual cosa es devalua. La idea de construir un museu al cor de Barcelona per promocionar-la, en teoria, és bona. El MNAC, que conserva les millors peces d’aquest període, queda psicològicament lluny i, a més, estarà parcialment tancat per ampliació a partir del 2027 fins no se sap molt bé quan. Per tot plegat, el projecte del Museu Carmen Thyssen Barcelona, ubicat a l’antic cinema Comèdia, ocuparia un nínxol més que necessari, gairebé a temps per prendre el relleu del MNAC si, com es pretén, està acabat el 2029. Té al darrere el grup d’inversió hispanosuís Stoneweg Places & Experiences, que ara fa tres anys va fitxar per a la seva divisió cultural Juan Manuel Sevillano, exgerent de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres. Abans, el mateix grup inversor ja havia intentat por­tar una franquícia de l’Hermitage al port de la ciutat, però el govern d’Ada Colau no va veure clara la proposta. Més èxit va tenir la col·laboració de Stoneweg amb altres particulars en un dels espais d’exposicions que han destacat més en aquests últims anys a Barcelona, el Palau Martorell, al carrer Ample.

L’altra pregunta, derivada de les anteriors, és si la col·lecció Carmen Thyssen té les obres per formar el museu de qualitat que s’espera

Sigui com sigui, la gran qüestió en un projecte com el del Comèdia no és el qui sinó el com i el què. És a dir: com serà el museu?, quines peces formaran la col·lecció?, quin serà el discurs museogràfic?, quin serà el diàleg amb l’art contemporani? Els responsables del projecte encara no han donat una resposta clara a aquestes preguntes. Des del meu punt de vista, perquè la idea tingui èxit cal apostar per l’excel·lència i per les millors obres dels grans mestres catalans d’aquell temps: Casas i Rusiñol, Nonell i Anglada, Mir indubtablement, però també Lola Anglada, Canals, Cusachs, Gimeno, Meifrèn, Nogués, Pichot, Raurich, Sunyer i Lluïsa Vidal, per esmentar els artistes determinants en el clima artístic d’una època que engloba el modernisme i el noucentisme, avantguardes a banda, entre les ­dues Exposicions Universals, del 1888 al 1929, o si es vol estirar més fins al 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil.

L’altra pregunta, derivada de les anteriors, és si la col·lecció Carmen Thyssen té les obres per formar el museu de qualitat que s’espera. Tenint en compte que la majoria de les millors peces estan repartides entre els seus museus de Madrid, Màlaga, Sant Feliu de Guíxols i Andorra la Vella, m’assalten dubtes més que raonables. Hi ha solucions relativament fàcils a tres anys vista, com ara arribar a acords amb col·leccionistes particulars que tenen obres d’aquesta importància i no saben què fer-ne, aconseguir algun dipòsit d’un museu o sortir al mercat amb el talonari a la mà i comprar-les. Cada dia veig peces en antiquaris, galeristes i subhastes que es podrien comprar a preus més que correctes per incorporar-les al nou museu. En qualsevol cas, a Catalunya, el que caldria evitar és despullar un sant (i màrtir!), el MNAC, per vestir-ne un altre.

Avui, al món, Barcelona no és coneguda per la pintura ni pels museus, sinó sobretot pels monuments i per l’arquitectura; principalíssimament, per Gaudí i la Sagrada Família. Imaginem ara el passeig de Gràcia el 2029. Baixant des dels Jardinets, on senyoreja la casa Fuster, de Domènech i Montaner, trobarem les dues grans cases de Gaudí: en primer lloc, la Pedrera —amb la seva programació d’exposicions de caire internacional—; a tres cantonades, la casa Batlló i al costat, l’Ametller, de Puig i Cadafalch —amb el seu Institut d’Art Hispànic—, i com a tercera gràcia de l’anomenada mançana de la discòrdia, la casa Lleó Morera, una joia avui incomprensiblement tancada al públic. A una cantonada, el Museu Tàpies, en un altre edifici de Domènech i Montaner. I a tres, i cloent l’itinerari pel passeig, el Museu Carmen Thyssen. Pas mal! La milla d’or barcelonina? Si més no, en un carrer on massa sovint el luxe impersonal i internacional alterna amb l’hostaleria apàtrida, un bon mostrari d’arquitectura, arts aplicades i, per fi!, pintura inequívocament catalanes.

Un dia s’haurà d’explicar com es mereix el paper de Carmen Thyssen perquè la col·lecció del seu marit, en detriment i tot dels seus interessos econòmics, acabés a Madrid i no a Lugano o a Londres. Mentrestant, el seu desig d’obrir un museu a la seva ciutat natal hauria de gaudir de la complicitat i el suport dels agents culturals i les administracions perquè sigui en benefici de tothom —començant pels barcelonins— i estalviant-nos les crítiques fins que passem d’idees vagues a concrecions sobre el paper.

Artur Ramon és historiador de l’art i antiquari.