Un tema antiliterari

Ja fa un temps que el temps s’expandeix i es contrau de maneres estranyes, i per agafar perspectiva he anat a mirar què llegia tot just fa un any. M’ha impactat que fos A Life’s Work, l’assaig de Ra­chel Cusk sobre els seus primers mesos sent mare. Hauria dit que feia mínim un lustre que en subratllava pàgina rere pàgina amb una barreja de repulsa, agraïment i admiració. La lucidesa de Cusk va vertebrar com una paret mestra els dies amorfs del postpart. És poc habitual creuar-te amb algú que destil·li amb paraules allò que encara experimentes a l’entranya, i si l’alineació arriba al punt que veus els teus pensaments al paper pot arribar a fer vertigen. Després d’acabar el llibre vaig col·locar-lo a la lleixa més elevada, amb el llom endins per no veure’l gaire, i vaig jurar que no tornaria a llegir res més sobre aquest tema.

A Life’s Work (‘la feina d’una vida’, en català a Les Hores) va sortir el 2001, abans que escriure sobre els reptes que suposa tenir un nadó fos moneda corrent. Parteix, ho diu a la introducció, de “la sospita descoratjadora que a ningú li interessa un llibre sobre la maternitat, tret d’una minoria de mares”. Aquesta clarividència me la va fer simpàtica. No fa tant que jo mateixa hauria sentit un rebuig violent cap a qualsevol producte similar. He conegut dones amb fills crescuts, veteranes de la institució, que consideren la maternitat un tema tediós i antiliterari, i veuen com a traïdores de gènere les escriptores que s’hi dediquen. M’imagino Cusk assentint en un moment o altre davant de totes dues posicions. Aquesta distància, i la intensitat boja amb què examina el seu desdoblament interior, fan que el llibre s’elevi per sobre de la qüestió.

A finals de l’any passat em va aparèixer a la bústia La dona gelada, d’Annie Ernaux, que ha traduït Angle Edito­rial, i vaig haver de trencar el meu jurament de gener. Ernaux parteix del mateix entorn limitat que Cusk, però fa el moviment oposat. Mentre Cusk posa una lupa obsessiva als primers mesos d’insomni i confinament domèstic, Ernaux se n’allunya tant com pot, fins a la infantesa, per tal d’explicar cronològicament l’educació sentimental de tota una vida. És com si provés d’entendre com ha arribat a viure una existència interior de sacrificis i petiteses, quina giravolta del destí va fer que aquella jove resolta i ambiciosa acabés canviant bolquers i planificant àpats mentre el seu marit es realitzava fora de casa.

Se m’acuden poques experiències tan difícils de convertir en literatura com la maternitat. D’entrada, cal perforar l’aversió i la mandra preventiva que tindran la majoria de lectors. Cusk ho fa amb la brutalitat de les seves frases; Ernaux obrint el camí amb un bildungsroman personal. I tot i així, totes dues acaben emfatitzant aspectes perifèrics com la intendència i la disrupció de la rutina. És més fàcil descriure el “desig indigne de deixar [el nadó] al seu parc i taponar-me les orelles per continuar la meva feina” que la barreja de joia, angoixa, alegria i terror que de sobte tenyeix els dies. Però disposar d’aquestes aproximacions, després d’un silenci de milennis, ho és tot.