‘Àngels menors’, d’Antoine Volodine: Postals postatòmiques memorables

El llibre comença amb un nom i cognom al capítol i una afirmació fulminant: “No serveix de res amagar la veritat”. Abans d’entrar-hi, has tingut un parell de prevencions: el magnífic pròleg del traductor a l’anglès d’Àngels menors, Jordan Stump, i un breu preàmbul de l’autor francès Antoine Volodine sobre els “textos postexòtics” que vindran, el que ell en diu “narrats”. Són quaranta-nou estampes, descripcions d’escenes, il·luminacions de la tenebra, somnis, desvariejos, deliris, retalls de vida espellingada, de supervivència i desesperació.

Volodine es dedica a ensenyar-nos què passa en un món postatòmic —la novel·la es va publicar en francès el 1999, tretze anys després de l’explosió de Txernòbil i deu anys després de la caiguda del Mur de Berlín i del final del món de blocs capitalista i comunista. Com a bona literatura visionària i predestinada a clàssic, avui rebem Àngels menors com un anunci de la postapocalipsi, del que queda després del pet del canvi climàtic i de l’autodestrucció humana. Què queda? Per damunt de tot, de tota la foscúria i putrefacció, la necessitat d’explicar històries —que són aquests narrats— i d’escoltar-les, com una manera d’avivar les engrunes de memòria conservades. Els textos s’expliquen, s’escriuen des d’un jo itinerant: multitud de veus canviants i trapelles assumeixen el jo narrador, fins que entenem qui posa en circulació tots aquests jos: un individu que està esperant —molts ullets a Godot— que la colla d’àvies pluricentenàries que l’han creat l’afuselli. Sí, podeu tornar a llegir la frase amb tranquil·litat, Àngels menors és ple d’aquestes explosions. Per tant, aquest individu s’erigeix en una espècie de Xahrazad postapocalíptica, però una Xahrazad amb molta sorna. A diferència d’ella, no espera seguir amb vida —aquí no hi cap l’esperança— i admet la traïció a les velles resistents atrinxerades en una residència, que són les que el van engendrar per posar fi a la “barbàrie” del capitalisme. Però el volen castigar amb més barbàrie, si no fos que necessiten les seves tires d’històries, com les tires de pell que li pengen.

Tots els jos s’aixequen a narrar com els personatges que s’alcen de la tomba a l’Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters. A Àngels menors són morts en vida, jos trontollants, volàtils, personalitats fonedisses. Volodine rebenta no només els límits del narrador sinó també de temps, de lloc, de realitat, de personalitat i de la història mateixa. Molts capítols acaben amb finals desconcertants i suspesos, després d’haver mastegat textualment la boira, l’anar a les palpentes, la violència com a llenguatge corrent, la solitud horrorosa, el terror, l’absurd i l’angúnia (el soroll repulsiu que provoca l’impacte d’escorpins sobre un crani calb). Per moments, fa venir a la memòria la plasticitat i l’impacte en els sentits que deixa un clàssic català amagat com són els Mites de Jordi Sarsanedas, també entre el lirisme i l’irreal. Volodine escampa imatges dobles, per dir la brutalitat i per fer-la sentir. Sembra un clima irrespirable, amb fulgors vitalistes, que planteja molts assumptes sobre la humanitat i el seu “últim estadi de la dispersió i la inexistència”: de quina realitat podem estar segurs? De fet, de qui i de què podem estar segurs? Si tot és immediat i immediatament esborrat, què podem compartir? Tot acaba formant un feix de postals memorables, d’una intensitat catàrtica i moltes lectures metafísiques i existencials. Si buscàveu un autor de culte per seguir i rellegir, aquí el teniu.

Àngels menors 

Antoine Volodine 
La Segona Perifèria
216 pàgines. 18,90 euros