Totes les cartes de Petrarca

Si no hi ha cap sorpresa d’aquí a final d’any, la publicació que comentem avui serà la més important de l’anyada —i també dels últims anys— que hagin vist les premses i les llibreries del país: Francesco Petrarca, Epistolario, pròleg, presentació de cada llibre i notes d’Ugo Dotti, traducció del llatí i l’italià de Francisco Socas, revisió de Jordi Bayod, 4 vols., 4.285 pàgines (Barcelona, Acantilado, 2023).

El conjunt de l’obra presenta les dites Cartes familiars (que equival a “confidencials, o “íntimes”, no per força adreçades a algú de la família; moltes van adreçades a contemporanis seus, com ara Boccaccio, Carles IV o el cardenal Colonna, i d’altres a clàssics preferits, com Sal·lusti, Livi, Sèneca i Ciceró), les dites Cartes de senectut (que constitueixen un resum de la seva vida i la seva formació), les anomenades Sine nomine i les Cartes disperses —és a dir, totes, escrites i retocades per l’autor entre 1345 i el final de la seva vida. L’esforç editorial que això ha significat és enorme, iniciat fa més de cinc anys, i arribat a bon port gràcies a la tenacitat, l’amor per les lletres antigues (segle XIV; per a uns un temps remot, per a d’altres abans-d’ahir, per a molts la més òbvia modernitat) i la intel·ligència i exigència intel·lectual de Jaume Vallcorba i Sandra Ollo. Afegim a tot aquest mèrit el fet que, fins ara, qui no sabia llatí es veia obligat a llegir aquest epistolari en la versió italiana de Fracassetti (1863-1870, estupenda), en la menys antiga de Rossi i Bosco, o en la col·lecció francesa Les Belles Lettres. Que ho hàgim vist als catàlegs editorials italians, Dotti, ell mateix, només va arribar a publicar els onze primers llibres de les Familiares abans de morir.

Petrarca va escriure aquestes cartes en llatí —totes en prosa menys les dues últimes de senectut, dedicades, figuradament, a Horaci i a Virgili—, que era la llengua que va fer servir per a quasi tot el que va escriure, amb l’excepció del Canzoniere dedicat, com sap tothom, a Laura de Sade, avantpassada de l’altre. Per molt d’amor secular que sentís per aquesta noia, Petrarca sempre va preferir escriure en llatí, com esqueia als homes de lletres del seu temps, clergues o no, amb la notabilíssima excepció dels stilnovisti i de la Commedia del Dante.

A pesar de les seves canongies i de la seva proximitat a les jerarquies eclesiàstiques, Petrarca no es va manifestar en aquestes cartes a la manera d’Agustí a les Confessions, sinó que va pouar el fons i la forma de les epístoles, sobretot, en dos autors molt rellevants de l’inici de l’Imperi: Ciceró —que Petrarca lloa per damunt de qualsevol altre “intel·lectual” i ciutadà romà que ell hagués pogut llegir— i Sèneca, que té un llatí més clar, i, per dir-ho així, de moralitat més perdurable. És com si Petrarca hagués recollit de Ciceró la lliçó filològica i estilística, i de Sèneca la lliçó filosòfica: per això la presentació de cada un dels llibres d’aquest epistolari té una tirada, molt didàctica, a projectar la saviesa de les cartes cap a les circumstàncies culturals i als autors de tota la història posterior a ell mateix, per exemple a Montaigne. Per fer més sensacional i actualitzada aquesta edició, les notes i les introduccions esmentades entren fins i tot en autors del tot contemporanis, com Marx, Engels i Gramsci, una de les raons per les quals els erudits i petrarquistes italians van desconfiar de Dotti a la callada. Cal dir tot el contrari: si el lector d’aquest article marginal ha llegit la també magnífica edició d’Acantilado dels Essais de Montaigne, en llegir aquestes cartes de l’aretí sentirà una gran pruïja de llegir les de Ciceró, les de Sèneca i, per què no?, les reflexions dels moralistes francesos del segle XVII. Així es perfila el gran sincretisme de la cultura clàssica, de la qual, avui, queden unes deixies que sempre s’han articulat al voltant de la paraula humanitas, avui descolorida.

Petrarca és el fundador —o entre ells, el més gran— de la restauració desitjada d’aquell llegat, perdut en part, en part oblidat i amagat en racons inhòspits dels monestirs europeus que ell mateix visitava amb deler, i on va trobar i rescatar, entre altres meravelles, les Cartes a Àtic, de Ciceró. Per ell, i després per tota la colla d’humanistes del segle XV i ulteriors, disposem avui de tot el que s’ha trobat al llarg de segles de recerques. Per a això calia tenir una vocació entrellaçada amb la moral estoica, que Petrarca va preferir per sobre de qualssevol altres: detestava el xivarri i la xerinola. “Conec les meves possibilitats —va escriure—: a mi m’ha pertocat llegir i escriure”. L’esforç extraordinari que va fer Petrarca li ha estat pagat, amb el temps, amb la supervivència de la lliçó humanística —verbal, moral i política— en molts autors de la posteritat. Aquesta va ser la intenció de l’autor en escriure, per exemple, el llibre XII de Seniles: estimar la saviesa i l’estudi és un viàtic salvador en vida i en mort. Perquè, diu Petrarca glosant Pitàgores: “Filòsof és el que encara no és savi, però vol ser-ho”.