Porno a la televisió pública

Si no heu vist el primer capítol de Generació porno, de TV3, deixeu de llegir-me i mireu-lo. Tot i que si esteu a punt d’anar a dormir, val més que ho deixeu per demà o no podreu dormir tranquils. Jo el vaig veure fa dos dies i encara no m’he recuperat, per més que no diu res que no sabés: que el primer contacte amb el porno és entre els 8 i els 10 anys; que la majoria del porno online gratuït representa una sexualitat violenta (sobretot contra les dones), masclista, amb pràctiques i cossos allunyats de la realitat, quan no directament aberrants (esfereïdor el testimoni d’uns adolescents que expliquen les animalades que han vist: un home follant-se un nadó, una dona morta penjada d’un ganxo amb un tall al ventre pel qual la penetren); que el porno altera i distorsiona les expectatives sexuals d’uns adolescents que no estan psicològicament prou preparats ni acompanyats per combatre-ho; que som una societat malalta i hem negligit les nostres responsabilitats.

Com sempre, hi ha qui hi troba peròs: que el programa no és prou feminista o prou anticapitalista o que no va prou a l’arrel del problema ni proposa solucions. Primer cal identificar el problema i reconèixer que existeix, i això el programa ho fa de manera excel·lent. Hem d’agrair sense reserves que per fi algú posi el tema sobre la taula, que algú enceti d’una punyetera vegada aquest debat necessari que feia massa que eludíem.

No traurem els mòbils als adolescents, però les restriccions de contingut no basten ni de lluny. Necessitem ajuda, regulació. Ens han deixat sols

Si hem arribat a l’extrem que s’intercanvien apunts per mamades, que les violacions grupals —simulades?— tenen milions de visualitzacions, que un adolescent no entén per què una noia no li ha fet una fel·lació el primer dia (és el que passa a tots els vídeos, què ha fet malament per no merèixer-la?), si tenim nens de 10 anys esguerrant-se el seu futur sexoafectiu (el contacte continuat amb idees i representacions del món fa que s’acabin per normalitzar absolutes anomalies), si hem arribat fins aquí i no fem res, és que som uns covards i uns miserables.

El vaig veure fa dos dies i encara sento una angoixa feta de ràbia i d’impotència; també de culpa, esclar. Perquè la culpa no és dels adolescents. És nostra per haver-los abandonat. I quan dic nostra, vull dir de les famílies, del sistema educatiu, de les empreses que se’n lucren sense escrúpols i, sobretot, del marc legal inexistent que permet que això continuï passant. No traurem els mòbils als adolescents, però les restriccions de contingut no basten ni de lluny. Necessitem ajuda, regulació. Ens han deixat sols. La culpa és també de tots els homes adults que continuen fent un ús banal i embrutidor del porno mainstream: sou vosaltres els primers que heu de deixar d’actuar amb complicitat pusil·lànime i rialletes. Un pare de l’escola enviava vídeos porno a altres pares amb els quals ni tan sols tenia confiança; amb pares així, què voleu? Cal exigir un porno ètic i de pagament, o que tingui restriccions reals d’accés.

O ens hi posem tots, o la catàstrofe no s’aturarà.