Paterna, 2.238 afusellats

No sé què els dirà eixa paraula: Paterna. Possiblement res. Front al poder tristament evocador de topònims com Auschwitz, Verdun o Belchite —llocs de la memòria, territoris marcats per les cicatrius de l’horror—, potser el nom de Paterna no haja transcendit fronteres. “Paterna, el paredón de España”. La metàfora ha estat repetida per tal d’il·lustrar un cas únic de terror franquista. Tanmateix, el llenguatge és incapaç de traslladar el sentiment que es viu quan s’està davant d’eixe muret de pedra —perforat de projectils— que resisteix en el paratge del Terrer, extramurs del cementeri de Paterna. Allà foren afusellades 2.238 persones entre abril del 39 i desembre del 56. Una d’elles, el meu besavi Paco en maig del 43. Del 43.

Totes les víctimes eren conduïdes pel camí de la Sang i soterrades al cementeri annex. Hi ha una dada —l’aporta Vicent Gabarda— que resulta esfereïdora: en aquell poble situat a la vora del riu Túria, amb 6.000 habitants aleshores, soterrar tants afusellats en més d’un centenar de fosses comunes va provocar que Paterna tinga tres volums d’inscripcions relatives a naixements i matrimonis i 23 volums (set voltes més!) per a consignar les defuncions del mateix període.

Eixe és el llegat més aparent i fred, més tangible i físic: Paterna, el cementeri de les fosses, el mur de les execucions. Símbol i memòria d’una postguerra que Vicent Andrés Estellés va plànyer en versos secs com una descàrrega matinera: “Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques: penja una collita de màrtirs d’una mort amarada i pobra”. Els fills i nets d’aquells màrtirs van recuperant les restes dels seus familiars. Ara, la fotoperiodista valenciana Eva Máñez ha documentat eixe procés amb una mirada inèdita: ha retratat les filles, les netes i les besnetes dels afusellats a Paterna. Seixanta dones que heretaren l’estigma, la por, la necessitat de combatre l’oblit amb una justícia sentimental i plena d’amor. Ho ha fet en una exposició i en un llibre nou, imprescindible, que es titula Paterna, la memoria del horror. Passar les pàgines, i llegir els durs relats que acompanyen unes imatges tan humanes, t’endinsa en una dimensió desconeguda per íntima i callada.

És inoblidable la fotografia de les netes de Luis Ocaña Navarro amb les restes del seu iaio, trobades en la fossa 128. Abans de ser afusellat en 1940, aquell home de Faura va deixar escrites estes paraules a la seua família: “Mi única preocupación ahora es que os dejo en la miseria, pero en cambio os dejo el patrimonio más grande, que es la bondad y el amor a todo. Porque yo no he conocido el odio, ni en estas horas tan amargas para mí y para todos los seres que me amáis. Por eso tendréis el orgullo de ser mis hijos”.