Els diners de l'Església

Ja sé que estem tots una mica farts de sentir parlar de la Sagrada Família i les seves obres, abans interminables i avui, sembla, amb un termini clar. D'això mateix volia parlar. Per molt emblema turístic de Barcelona que sigui, el que és clar és que es tracta d'una obra privada, propietat de l'Església que en treu importants rèdits tant publicitaris com crematístics. La fe dels seus promotors és molt respectable, però no es pot imposar al bé comú de la ciutadania exigint o demanant un tracte de favor respecte a l'ocupació de l'espai públic de la ciutat.

Acabada la nau, el que ve ara té una forta implicació urbanística, tant pel seu impacte en el paisatge general de la ciutat —cal recordar que no fa gaire es va obligar a retallar l'altura de l'hotel Vela i d'altres edificis barcelonins perquè sobrepassaven una cota determinada— com per l'efecte que tindrà sobre tota una illa de cases, en la qual viu gent que probablement serà desallotjada. El cost futur d'aquesta operació, que així com van les coses no tinc cap dubte que s'acabarà portant a terme, l'hauria d'assumir per complet l'Església, és a dir, la Sagrada Família. I, a més, segurament també hauria d'assumir la pèrdua d'espai públic que pot suposar la implantació de la gran escalinata de la façana de la Glòria sobre el futur espai verd.

Diners en tenen, ho han demostrat. De fet, és curiós que la Generalitat hagi hagut d'assumir la restauració d'una bona part del patrimoni eclesiàstic català (18,5 milions d'euros entre el 2006 i el 2010) mentre es corria a tota pressa en el temple expiatori gràcies als ingressos turístics (uns vint milions anuals) els quals, segons sembla, només es poden reinvertir en l'obra. I això, sense comptar tot allò invertit en els museus diocesans (de Vic, de Lleida...) i amb d'altres ajudes paral.leles que s'han anant aconseguint aquests darrers anys.

Si aquests costos d'expropiacions i compensacions a la ciutat fan alentir les obres durant un temps, doncs... serà voluntat de Déu. No passa res i, fins i tot, pot ésser saludable una certa aturada per replantejar el ritme de la construcció, o, almenys, veure com ho podem pair tots plegats.