La primera porta

ACCÉS DE L'ESCOLA

BRESSOL DE SANTA

CRISTINA D'ARO

(Avinguda de l'Esglèsia, 5).

Arquitectes: Albert Cardella i

Montserrat Bonvehí.

L'escoleta de Santa Cristina d'Aro ha rebut fa dues setmanes un dels tres premis d'arquitectura de les comarques de Girona, juntament amb les noves instal.lacions per a l'IES la Garrotxa d'Olot i la reforma d'una casa al Call de Girona. Tres esplèndides obres d'entre les vint-i-dues obres seleccionades.

La nova porta és una obra de millora de l'accés de l'escola bressol i resol l'entrada des d'un carrer posterior que passa més baix que el jardí de l'escola. La porta finalment es converteix en un recinte que conté una rampa de tres trams, uns graons, talussos, un gran ametller i dues portes. Tot plegat sembla construït com ha estat dibuixat, més amb instruccions que no pas amb plànols. La construcció està feta pràcticament d'un sol material aparent: tub d'acer pintat de color groc. Aquests tubs es torcen i es dobleguen per formar les tanques, les baranes i les portes, auxiliats amb xarxes, teles metàl.liques i altres tubs perforats per protegir els llums. El tub plegat té la propietat, i encara més si és pintat amb un color tan llampant, d'assemblar-se a un dibuix a l'espai.

A terra s'hi combinen les travesses de fusta amb paviments asfàltics i algunes peces emmotllades amb dibuixos fets pels nens de l'escola, i òbviament terra i plantes que hi creixen, tot plegat auxiliat amb teles de galliner i malla de coco per ajudar a consolidar els talussos i la plantació. Tot aquest recinte arrenca amb una porta des del carrer col·locada entre dos talussos, una porta estranya, amb forma d'hexàgon irregular feta amb un bastiment de tub d'acer i xarxa electrosoldada. La porta per moure's ha optat per bascular amb l'ajuda d'un contrapès, així, en sortir de l'escola, només cal empènyer-la perquè s'enlairi suaument i et deixi passar.

Tot està fet amb una gran simplicitat i podríem dir, avui en dia, mal fet. La perfecció té moltes maneres d'interpretar-se. Diuen que els alemanys, per exemple, són capaços de distingir i menester quinze o vint eines per muntar un moble correctament i que els francesos, en canvi, tenen una dotzena de termes per precisar el grau de cocció de la carn. L'arquitectura, avui afligida pel pitjor de l'enginyeria, les instal·lacions i la normativa vigent, agonitza entre tant perfeccionisme decennal i li convindria reflexionar sobre quina perfecció vol imitar.

No sé si se'n recorden de la Derbi d'Ángel Nieto, potser l'han poguda veure algun cop en una fira o en un reportatge. En veure-la hom pensa com algú podia muntar-hi i córrer tant amb aquells 50 cc. Veient els cables, tubs, maneguets, les brides i rebladures d'aquella petita moto no podem deixar de pensar com la perfecta velocitat i l'acoblament del pilot contrastaven brutalment amb la manera en què estava feta aquella "màquina". Aquesta mena de perfecció és la que enyorem i és la que ens recorda aquesta porta, obstinadament diferent de totes les altres portes, com si fos la primera.