La persistència de la pintura

La pintura, i sobretot la figurativa, ja no representa ni de bon tros l'art contemporani establert, el que recolzen les principals institucions i museus o l'oficialitat que reparteix subvencions. Això no priva que de les escoles no parin de sortir artistes amb ganes de continuar utilitzant teles i pinzells i de representar les coses tal com són. Un camp en el que apareixen ben poques sorpreses enmig d'una mediocritat inconscient i generalitzada. Malgrat els savis iconoclastes, però, la pintura figurativa continua existint i, darrerament, sembla que fa revifalla mentre prolifera per les galeries modernes.

L'obra de Víctor Pimstein (Mèxic D. F., 1962) se surt dels paràmetres convencionals malgrat que s'inscrigui voluntàriament en la tradició. Treballa amb oli sobre tela o fusta i pinta bé i llepat, però no té res a veure amb els obligats fotorealistes per més que s'hi pugui assemblar moltíssim.

El fet que els quadres estiguin desenfocats ja el desqualifica del nucli de postalistes, i el seu pervers sentit de l'humor, en els bons moments quan aflora, també. Els formats grans de Pimstein tenen un impacte cinematogràfic, tret que comparteix amb un altre figuratiu modern i desclassat, Isidre Manils, amb qui també coincideix en el sentit inquietant de moltes obres i en el desenfocament.

No obstant això, el mexicà fuig de qualsevol narració per més indefinida que sigui, i es queda en un enigma gairebé abstracte i estetitzat que no defuig, per a res, la bellesa. Les seves fustes i teles són un decorat hipnòtic on sembla que tot encara estigui per succeir.

Víctor Pimstein, El mundo estaba en otro lugar. Galeria Joan Prats. Rambla de Catalunya, 54, Barcelona. Fins al 26 de setembre.