Temps de Fouché

Va disputar al mateix Robespierre la presidència del club dels jacobins abans de conspirar i recolzar el terror blanc de Termidor. Va trair Babeuf per tenir els favors del Directori. Es va guanyar Napoleó -que li va donar el títol de Duc d'Otranto-, mentre conspirava a favor de la restauració monàrquica de Lluís XVIII. El nou rei el va fer ministre, malgrat la seva afició jovenívola a la guillotina. Stefan Zweig explica al seu magistral Fouché, el geni tenebrós el recorregut d'un home capaç no només de sobreviure revolucions i contrarevolucions, sinó de mantenir-se envejablement al poder. Fouché, a més d'un hàbil conspirador, va ser l'etern ministre de la policia.

Salvant les distàncies i ara que el rasoir national que el Fouché jacobí va voler aplicar al Borbó de torn ha estat substituït per mètodes més civilitzats, no deixa de sorprendre que la resolució d'algunes situacions complexes es faci seguint una pauta que hauria fet les delícies de l'hàbil ministre. Així la crisi generada al Govern i al Departament d'Interior per la càrrega desproporcionada i duríssima contra estudiants anti-Bolonya i ciutadans en general per part dels Mossos d'Esquadra i la ridícula passivitat dels agents el dia següent rebent pots de pintura a dojo s'ha resolt amb la destitució d'un simple director general de la policia, Rafael Olmos. Tot el poder dels agents autonòmics ha anat a parar a qui ja n'era el seu màxim responsable quan tot això va passar: el secretari de Seguretat, Joan Delort. Es tracta d'un home de llarga biografia: té experiència dirigint les policies municipals de Girona (PSC) i Sant Feliu de Llobregat (quan era feu comunista i ecosocialista); cap del Trànsit amb Xavier Pomés (CiU); responsable de Mossos amb Montserrat Tura (PSC) i ara home de màxima confiança policial de l'ecosocialista Saura i del president Montilla.

Deia Zweig que quan hi ha pobresa política és el temps dels homes astuts, d'aquells que, com subratllava el gran cronista austríac, tenen més de guineu que de tigre.