Vacances
S'acaba el juliol, aquest juliol de meteorologia convulsa, amb tempestes avançades, nits frescotes i migdies calorosos. S'acaba el juliol i arriben les vacances. Refilen pinsans i caderneres. I si no ho fan els de debò perquè no els toca -no ho sé, no sóc ornitòleg-, sí que ho fan, per pocs dies, els de ficció, al teatre Romea, en el magnífic espectacle de Xavier Albertí. I si no em desfaig en lloances d'aquest espectacle és perquè hi he col·laborat i quedaria poc elegant. De tota manera, si els el recomano, és perquè tot el mèrit és de Xavier Albertí. I dels cantants i actors, és clar, i del pianista, de l'escenògraf i el vestuari i la coreografia, i d'una il·luminació antològica d'Albert Faure. A partir d'avui, els queden quatre dies per veure'l.
S'acaba el juliol i arriben les vacances, deia, i em vénen a la memòria juliols de quan era nen. Calia esperar que fos la Mare de Déu del Carme, que celebràvem encara a Girona, perquè era el sant de la meva mare i de la tia Carmen i es feia festa grossa, i després ja marxàvem cap a Sant Feliu de Guíxols. Fins a finals de setembre, just per començar el col·legi el dia 2 d'octubre. I començàvem el dia 2, perquè el primer d'octubre era el Dia del Caudillo i era festa. Un estiueig llarguíssim. Sant Feliu era molt lluny, llavors. Dues hores de tren ben bones en aquells vagons de fusta i plataformes a l'aire lliure amb bancs i carbonissa. Era la primera aventura de juliol. Després venia la rutina de la platja, dels jocs i passejades de tarda, només trencada els dissabtes i diumenges, que no s'anava a banyar -això era per als dominguerus, no per als que veranejàvem infinitament-. El juliol era la novetat de tot. L'agost, el costum. El setembre, les primeres pluges. Les tardes escurçades. Els jerseiets i les rebequetes. I les ganes de tornar a ciutat, i retrobar els amics de sempre.
A l'adolescència, pel juliol hi havia la muntanya. El campament amb els escoltes. Els Pirineus. Prats i nerets. Aigües transparents que dringaven entre els còdols. Avets majestuosos. Nits estrellades i focs de camp. Sensacions intenses. La platja arribava més tard, a l'agost. La vida de llangardaix a la sorra i de dolce far niente. I les festes majors, amb els envelats de ratlles blaves i blanques i les aranyes de cristall i les orquestres, els vocalistes i els cantants melòdics. I el seure amb un amic a la sorra de la platja, a la nit, parlant del futur, mentre t'arribaven filagarses de cançons: lirio azul de mi vida, por el camino verde, que el canela de tu piel se quede igual... La música anava i venia. Les onades també. També els nostres projectes.
No sé per què m'ha vingut tot això a la memòria, ara que s'acaba el juliol.
Ara que tot és diferent. Ara que els juliols s'han complicat i les vacances són curtes. Els he de confessar que entrar de sobte a les vacances d'agost, em reprèn. Se'm posa malament. I enyoro aquells estiueigs d'abans, tan tranquils i tan plàcids, tan lents. Enyoro les vacances lentes.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.