Tocar el dos

Fa uns quants anys que Jordi Benito va abandonar el taller pel silenci. Va tocar el dos i va deixar el seu galerista i els col·leccionistes amb la sensació que la seva potent obra s'havia esfumat per sempre. Habitacions recobertes de plom, plantes senceres inundades amb un pam d'aigua (Museu de Granollers, 2003) recordaven la música wagneriana o la utopia de la partitura en blanc. La idea del foc que s'apaga lentament en un paisatge geològic impossible resumia aquelles obres.

Com si no hagués passat el temps, veiem ara els seus treballs (¿redivius?), més continguts, menys desconcertants. Els pianos segueixen la seva ruta vertical cap a l'abisme, però les emocions ja no es (con)fonen amb el foc, sinó que es redueixen a fórmules binàries i aritmètiques de proporcions en les que la "raó" és escassa. Així com Kepler sentia inclinació cap a la idea que el sistema solar estava d'alguna manera en el centre de l'univers, Benito adora l'infinit que per a ell és el caos: la seva obra nega, avança mitjançant exclusions, imita -només imita- les cendres que encara fumegen després d'un incendi.

Queda poc d'aquell artista rotund, i ell ho sap. Per això s'atreveix a pintar com a matemàtic el paisatge que va deixar enrere.

Jordi Benito. Galeria 9 MA. Còrsega, 286. Barcelona. Fins al 15 de setembre