El discret encant de l'art de la burgesia

El carrer Petritxol és tot ell una síntesi ben catalana de pacte o compromís entre diversos. Enlloc s'hi troben tantes plaques commemoratives com aquest carreró estret i obac, d'un centenar de metres mal comptats que van des de la plaça del Pi fins a la Portaferrissa. Hi van viure un parell de poetes, Antònia Gili (1856-1909) i Ramon Bech (1918-1995). El dramaturg i també poeta Àngel Guimerà (1847-1924) va fixar-hi la seva darrera residència. Joan Magrinyà hi tenia el seu estudi de ballet. Als cinquanta Montserrat Caballé va treballar en una antiga fàbrica de mocadors establerta aquí per pagar-se els estudis de cant. Hi trobem també les cases d'un protector de les arts (Josep Puiggarí, 1821-1903), un metge (Francesc Salvà, 1751-1828), un historiador (Antoni Campillo, 1698-1779) i un veí simbòlic: el senyor Dalmau, ànima de les campanyes benèfiques ortganitzades per Ràdio Barcelona. Hi ha dues xocolateries amb caliu, una a cada banda de carrer, i alguns establiments tradicionals, com una llibreria especialitzada en excursionisme o una ganiveteria fascinant (a la plaça del Pi), combinats amb comerços nous consagrats al gadget turístic. Al bell mig del carrer, introduint un serè equilibri entre la diversitat, hi trobem el bell edifici noucentista fet construir per l'escriptor i polític Maurici Serrahima (1902-1979), als baixos de la qual hi batega l'ànima de la via, Can Parés.

Com el carrer Petritxol, can Parés va ser una síntesi d'antic i nou, de tradició i modernitat

A Can Parés s'hi anava després de sentir missa a l'església del Pi o de prendre un suís, en uns temps en què els televisors encara eren escassos a les cases. Formava part de l'ordre burgès de la ciutat, un ordre que absorbia l'energia dels extrems com un forat negre: va ser alhora revolucionari i conservador, avançat i retrògrad, il·luminat i obscurantista, de dretes, fonamentalment, però també, quan va convenir, d'esquerres: el 1937, en una de les escasses ocasions en què la galeria va obrir durant la guerra, s'hi van exposar obres d'un anarquista vinculat a la CNT, amic d'un dels propietaris, Raimon Maragall, que era qui mantenia la relació amb els artistes mentre el seu germà, Joan Anton, s'havia establert prudentment a Londres, des d'on, juntament amb Eugeni D'Ors, va coordinar la representació del govern franquista a la Bienal de Venècia de 1938, on s'hi van presentar dos autors de la casa, Pere Pruna i Ignacio Zuloaga. Dada significativa: després de la guerra la galeria va obrir amb una exposició col·lectiva que aplegava artistes de l'anomenada Generació del 17, com ara Joan Serra, Alfred Sisquella, Manuel Humbert, Rafael Llimona, Josep Maria Prim, Domingo Carles o Francesc Domingo, els mateixos autors que havien protagonitzat l'exposició que s'hi veia el juliol de 1936. Era necessari que tot canviés perquè tot quedés com estava: la màxima lampedusiana és de sempre el gran lema del discret poder de la burgesia. La qual cosa no vol dir que en molts aspectes la galeria no hagi estat, des de la fidelitat incommovible al figurativisme -causa de la desafecció de les avantguardes a partir dels anys 50-, innovadora i fins i tot rupturista. Exemples: va ser la primera galeria d'art que va exposar, l'any 1901, obra de Pablo Picasso, com a teloner de Ramon Casas, artista aleshores més conegut i famós que el malagueny (Picasso, per cert, no va vendre res, cosa de la qual es queixava amargament per carta a Vollard, el seu galerista parisenc). Aquell mateix any hi exposava també Francesc Gimeno, que va aixecar gran polèmica pel seu brutalisme pictòric, i l'any següent, Isidre Nonell, causant d'una controvèrsia no menor per la suposada "baixesa moral" dels desheretats que protagonitzaven les seves pintures. Anys després, el 1928, també Salvador Dalí va esvalotar el galliner en una conferència sobre l'art català jove que, de fet, va ser gairebé un manifest surrealista. Un parell d'anys abans s'havia dedicat una exposició a Antoni Gaudí, en una de les primeres reivindicacions de l'arquitecte després de l'anatema llançat pel cànon noucentista orsià; o la reivindicació d'un escultor avantguardista com Pau Gargallo, al qual es va retre un gran homenatge el 1935, després de la mort.

A l'altra cara de la moneda hi trobem artistes que corrien per París, on havien conegut les últimes tendències expressionistes quan arriben a la Parés, s'aburgesen i acaben caient en un decorativisme buit, com Emili Grau Sala, Josep Togores o el ja esmentat Pere Pruna. O els artistes de la casa com Modest Urgell, el qual confessava que havia pintat prop de deu mil metres de postes de sol...!

Però la Parés no va ser només una galeria d'art, sinó un centre cultural viu on les tertúlies artístiques i la música hi van sovintejar. Pau Casals va estar lligat a la galeria des del 1897, quan, acompanyat pel pianista Carles Vidiella, va oferir un concert amb motiu de la inauguració d'una exposició col·lectiva amb obres d'Urgell i Enric Galwey, entre d'altres. Als anys 30 Casals va encarregar a Josep Clarà, un altre escultor de la casa, un Apolo per la seva vil·la de Sant Salvador. Però potser l'esdeveniment musical de més transcendència va tenir lloc al novembre de 1926, quan es va retre homenatge a Manuel de Falla, de visita a Barcelona, en un acte en què van participar Eduard Toldrà, Conxita Badia, Lluís Millet, Joaquim Zamacois, mossèn Higini Anglès, Frank Marshall i Jaume Pahissa, val a dir l'aristocràcia musical catalana. I aquell mateix any el pianista Ricard Viñes va estrenar les Cançons i danses de Frederic Mompou... Can Parés va ser, d'aquesta manera, com el mateix carrer de Petritxol, una síntesi d'antic i nou, de tradició i modernitat, de seny i també de rauxa. Potser per tot això ara celebra amb salut 130 d'una activitat cultural que no ha conegut desmai.