Les nits blanques

La mirada de Xarazad

Josep Ballester

Tres i Quatre

València, 2006. 344 pàgines

El Danubi en eslovè no es diu "Dunav", com llegim a La mirada de Xarazad. Així l'anomenen a Belgrad, on la vista de la confluència del Danubi amb el Sava des de la fortalesa de Kalemegdan és esplèndida. Però el nom no és important. Més important és que Eslovènia queda lluny del sinuós revolt d'aquest riu pel continent.

La identificació de la Monarquia dels Habsburg amb la Monarquia danubiana és molt comuna, però falsa: ni Praga ni Ljubljana ni Trieste no coneixen el reflex blau de la seva superfície. El Danubi representa per a Josep Ballester una promesa de diversitat. Ben cert, el curs del riu va perdent el contacte amb la cultura alemanya i desemboca, indòmit, al mar Negre. Però no hem d'oblidar que els alemanys havien somiat precisament aquest riu com una guia per a la seva expansió i que aquesta va marcar el destí de tot Europa al segle XX. De les meves lectures recordo una referència a l'hivern extraordinàriament fred de 1942, a Belgrad, quan els forats fets al riu gelat es van omplir de tants cadàvers que les execucions van haver de cessar, una circumstància que va salvar per uns mesos la vida del pare de Danilo Ki¨, mort després a Auschwitz.

L'herència del Danubi és, doncs, molt dura. El perill més gran, quan es té el valor d'afrontar aquestes qüestions, és convertir una experiència absolutament real en un no-lloc, en mera paraula. Sense intenció, la lletra crea un lloc comú que ajuda a calmar la consciència perquè d'allò ja n'hem parlat, de manera que sembla que ja sabem com era. Però no ho sabem. Alguns, poquíssims, supervivents dels camps conten la lluita per trobar els mots per descriure l'experiència d'un ésser a qui li va ser pres tot, també i sobretot la paraula. És per això que no és fàcil resumir els fets, o esmentar-los de passada, mentre observem el riu que flueix.

El to de la tragèdia no pot amb tot. Dario Fo va observar, apunta Ballester, que els espectadors tornen del teatre exclamant "Com he plorat avui!" i tot seguit s'adormen tranquil·lament. Precisament aquest és el problema principal del diari de lectures i viatges de Josep Ballester. Amb el to assagístic, Ballester ha abandonat el recer de l'acadèmia i ha entrat en la literatura. Però la literatura necessita distància. L'autor literari ha de ser capaç de mofar-se de la seva pròpia seriositat. El poeta porta un frac esparracat, i el que el distingeix del teòric és el fet que és capaç de girar la sageta de la seva ploma en contra de si mateix. La majoria de les inscripcions en aquest diari són personificacions d'autors literaris. Fins i tot els rius i les ciutats parlen. Aquest artifici crea una incòmoda sensació de la falta d'un jo que narra i que es pregunta si té sentit el que fa. L'intent de corregir aquesta absència amb el simulacre de diàleg entre l'autor i el lector a "Si una vesprada de tardor..." només accentua la màscara.

L'anècdota extreta de la vida de l'escriptor no pot substituir la lectura de cap llibre. La ciutat de Berlín que ha tornat a renéixer, no ho va fer "malgrat els éssers humans, malgrat el pes de la història", com diuen les últimes línies del llibre. Les pedres no poden assumir cap responsabilitat. L'horitzó i els ulls no són els dos únics components d'una mirada. L'essencial és com la imatge penetra al cervell, com es converteix en conceptes i paraules; la reflexió sobre aquest procés es troba a faltar molt.

Joyce com l'espòs de Nora, les causes del suïcidi d'Anne Sexton, Rasputin mort al Petit Neva: són mers trossets d'una realitat extremadament complexa. Per fer-la present, Ballester procedeix exactament a l'inrevés que els pintors que descriu. Amb l'ajut de trossets que la història ha abandonat a cal brocanter pretén recrear la totalitat i completar cada fragment amb tots els detalls. Les obres d'art, en canvi, capten només un fragment, una noia sense nom que sosté a les mans una carta, per exemple. En aquest cas, la totalitat no hi és, cada observador ha de completar les llacunes tot sol.

Ballester és molt convincent quan valora, documenta i analitza, quan fa d'historiador, però molt menys quan fa d'autor literari. Els seus retrats de poetes i de pintors llegendaris presenten "les coses que podrien esdevenir-se", però alhora pretén que els considerem uns fets que "s'han esdevingut". Per dir-ho amb Aristòtil, Ballester pretén donar a la narració literària el valor d'un document històric. L'odalisca otomana, que adorna la portada del llibre, s'ha traslladat cap al nord. Els textos de Ballester no recullen les gestes de Simbad ni l'erotisme xifrat d'un ocell que ha aixecat el vol. La inscripció al diari cal executar-la en una nit brevíssima de l'estiu polar. Un sol gest: un gest tot sovint brillant, il·lustrador. Per dir que els suïcides islàmics d'avui no tenen res a veure amb la rebel·lió contra el Déu de Dostoievski s'ha d'haver llegit i reflexionat molt, només llavors és possible escriure una conclusió que fa trontollar les assumpcions que acostumem a admetre com a certes. Però és una llàstima que amb la seva capacitat d'observació i d'anàlisi Ballester hagi optat per unes pinzellades excessivament fragmentàries.