El roure de Morat

L'estada al Paradís dura per sempre. Les estades a París s'acaben. I ara, després d'aquests dies d'amics i de converses, de museus i flânerie, de cafès i bistrots, sóc a l'Infern d'Orly, de tornada al Purgatori de la vida quotidiana catalana. Em miro, en un racó, mentre espero l'embarcament, un full de Le Monde de fa un parell de dies, que em vaig guardar per quan tingués temps de llegir-lo. Hi ha un article, il·lustrat amb una magnífica fotografia, sobre "La mutació dels cafès de París". El peu de foto diu: Les coulers chaudes pour une ambiance plus conviviale ont remplacé l'esprit design froid des annés 1980 et dépoussiéré les cafès d'avant. Eectivament, a la fotografia hi predominen els tons calents, la fusta fosca, els llums baixos. Adéu gresite i fòrmica, adéu fluorescents i neons. La casolanitat confortable, la línia ombrívola, els materials naturals s'imposen. Aquesta transformació, diu la crònica, va començar fa una vintena d'anys, gràcies als establiments dels germans Costes. Darrere d'ells, ara, la nova tendence s'ha imposat, així com la moda de recuperar antics cafès tronats i reconvertir-los en llocs nets on, amb cafeteres italianes i vàters moderns, a més de trobar-te amb els amics a xerrar, a més de poder-hi passar temps en solitari llegint i escrivint, hi pots menjar relativament bé, fins i tot esplèndidament bé. Això és degut a una altra moda, a una altra tendència d'aquests darrers anys, la de la recuperació de la cuina tradicional popular. Tant és així que ja es parla de bistronomie en contra de gastronomie. I, de fet, a molts d'aquests cafès reciclats de línia ombrívola, hi pots menjar uns excel·lents arengs amb patates tèbies al vapor, un gustós i tendre tros de fetge a la planxa amb puré, unes llenties amb petit salé, un boudin noir amb pommes sautées, un saucisson pistaché chaud o un chou farci d'antologia. I per postres, sempre hi sol haver unes tatins exuberants, molsudes i calentones, fetes amb pomes reineta, com il faut. I això perquè els restaurants tradicionals s'han fet cars i incòmodes, amb el seu aparat i amb la seva voluntat d'innovació irracional, caigui qui caigui. I els que cauen són els clients, és clar, que, nostàlgics de les seves particulars tantes Léontine, s'estimen més la cuina dels bistrots , directa, saborosa, carregada de reminiscències. Visca la bistronomie!. Espero, ben aviat, poder menjar a qualsevol bistrot, un melós boeuf à la mode, una etèria blanquette d'agneau, un juvenil navarin printanier.

"El tallen perquè es perfecte i, per la seva alçada, queda desemparat i sotmès als embats del vent"

Un cop a l'avió, m'endormisco una mica mentre espero que ens enlairem. A fora és ben fosc. Aviat ens donen pista. L'aparell alça el vol i, un cop dalt, mentre l'avió busca el rumb, miro brillar els llums de París, cada vegada més petits i difusos. Em donen Le Monde. I m'assabento que, en tal dia com avui, 20 de gener, han de tallar, de fet ja deuen haver tallat, el roure de Morat. ¿De quina mena de roure es deu tractar, penso, que un diari com aquest li dediqui un article sencer, i a sobre illustrat amb la fotografia de l'arbre? Un roure ben especial, certament. Un roure que té més de tres-cents anys, segons els experts, i que és un dels tretze dels que va manar plantar Colbert el 1669. Fa trenta-nou metres d'alçada, i el diàmetre del seu tronc, cent trenta centímetres. Un tronc esvelt, sense nusos, amb una escorça perfecta, d'un gra de fusta com, afegeixen els experts, només es produeix al bosc de Tronçais. ¿I, per què el tallen? Doncs precisament perquè és perfecte i perquè, atesa la seva alçada, queda desemparat i sotmès als embats del vent i a l'atac d'un coleòpter, el gran capricorni. El van vendre el 20 d'octubre per 37.790 euros, i el va comprar la tonnellerie Sylvain, de Libourne, a la Gironde. Segons els càlculs, n'han de sortir 60 bótes bordelaises, és a dir, de 225 litres de capacitat. I com que el lent creixement dóna a la fusta excelsos aromes de vainilla i de clau, i alhora es tracta d'una fusta tan elegant i discreta que no marca amb cap excées de tanins el vi, tots els grans vignerons hi tenen posat l'ull a sobre. Tanco els ulls i sento l'olor de fusta tallada, i penso que, potser, d'aquí set o vuit anys, a París o al Paradís, en un bon bistrot, beuré un borgonya que haurá estat criat en una de les seves bótes...