Univers, nació i fratries

Noves fronteres i valors universals

Zygmunt Bauman

El dret internacional en

la transició cap a una

conjuntura postnacional

Jürgen Habermas

CCCB

Barcelona, 2006. Pàgines 44 i 56 resp.

A les primeries dels anys 70, hom assistia voluntariosament a un curs que Jürgen Habermas dictava a la Goethe Universität de Frankfurt am Main. Aquest hom es va sorprendre en veure que, a tocar del faristol que els professors universitaris alemanys encara fan servir per dir les lliçons de caire preliminar, hi havia escampada una caterva de magnetòfons que enregistraven la lliçó del mestre, hereu intel·lectual del llavors recentment desaparegut Theodor W. Adorno, mort a causa del col·lapse que li va provocar una dansa semitribal protagonitzada per tres senyoretes despullades i un cor assembleari d'estudiants proferint obscenitats per tal de provocar un home que parlava de l'amor lliure -influència del correligionari Herbert Marcuse- però practicava una vida igual de puritana que la de Thomas Mann. En veure tal quantitat d'aparells enregistradors, hom va preguntar quin misteri tenien aquelles lliçons del senyor Habermas, i un altre hom (potser era una don), va dir-li que, com que el senyor Habermas, lamentablement, pateix de naixença les seqüeles d'un llavi leporí, allò es feia per mirar de desxifrar més tard, a casa, i amb instruments fonogràfics d'allò més sofisticats, les paraules del mestre. Hom va i pregunta: "I després, ¿s'entén alguna cosa?" La resposta va ser contundent: "No. Ni així no s'arriba a entendre res".

L'anècdota continua posseint una vigència molt clara, tant a la vista dels articles i llibres més recents de l'investigador social de Frankfurt, com després de la lectura d'aquesta conferència, que, com l'altra que hem ressenyat amunt, de Zygmunt Bauman, constitueix part de la primera entrega de quatre llibrets editats pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, sempre sobre la base de respectives conferències dictades en aquesta seu, de lloable existència. La casualitat, o no, ha fet que almenys aquestes dues publicacions entre quatre abordin la qüestió de la definició de la nacionalitat i el nacionalisme en un moment en què la internacionalització de molts diferents aspectes de la vida pública i privada agafa embranzida i es menja les pastures tradicionalment reservades als patriotes. (Aquí s'hi nota, indirectament, la mà del savi i enginyer polític Josep Ramoneda, que va néixer amb una passió política més ferma que la de Maquiavel, Montesquieu i Thomas Hobbes reunits).

I la reflexió que ens susciten avui aquestes dues publicacions és que els politòlegs de l'època moderna i contemporània han oscil·lat sempre entre un ardor per la qüestió nacional i un altre per la qüestió internacional, o universal, o digueu-ho com us sembli, sense parar esment en aquelles qüestions menudes que, per sort, encara es troben a la literatura. Kant, per exemple -citat com a autoritat en tots dos opuscles-, tirava, com a bon il·lustrat, cap a la banda de la pau perpètua i la universalitat de la cultura i la realitat política (segurament a causa de la devastació entre dos pobles germans que van significar les guerres francoprusianes, que no es van acabar fins l'any 1870!). Els romàntics, com molt bé va estudiar Isaiah Berlin -el qual, per traspàs, ja no tindrà conferència publicada en aquesta bella sèrie- es van decantar pel reforçament de les idees i les passions baixes nacionals, segurament, també, com a reacció contra l'universalisme bèl·lico-cultural que van significar les campanyes napoleòniques per terres europees.

Ara bé: ni els uns ni els altres, i en aquest cas ni Bauman ni Habermas, no s'han aturat mai a pensar a la manera que, en canvi, sí que és pròpia de la teoria política de societats com l'anglesa, amb una més gran tirada al sentit comú i a la "sociologia de proximitat": hi ha un nivell de relació entre la gent que no passa ni per la identificació amb l'universal político-humanista, ni amb el particular patriòtico-nacionalista: és el nivell de les associacions de tota mena que dónen un sentit més ferm al sentiment de formar part d'una col·lectivitat a tot arreu del món. Posarem tres o quatre exemples, i preguem el lector que se'ls prengui seriosament i els faci extensius a milers de fenòmens semblants: l'aplec d'esforços i d'il.lusions dels participants en les passions populars d'Esparreguera i altres llocs; la competència enjogassada dels grups excursionistes que malden per fer un cim mai no assolit per la competència; els grups apinyats de castellers de Vilafranca que lluiten per fer un castell com l'opòsit mai no podrà fer; la sopa de carnaval que es menja cada any a la vila de Verges, participant-hi mestressa, pagès i rabadà... tot això són mostres d'un sentit de pertànyer a una comunitat molt més indestructible que qualsevol nació i molt més sòlid que qualsevol teoria de l'uomo universale.

Aquestes fratries, ressò modern de les antigues sissíties fundades per Esparta (de les quals en queden, per més senyals, restes inequívoques en les societats gastronòmiques del País Basc), són les veritables garanties de consolidació del sentiment d'una humanitat compartida. Destaroten qualsevol teoria de la universalitat política i posen en ridícul tota falòrnia nacionalista.