Un pas de rosca

Al principi del programa de ràdio Minoria absoluta que Toni Soler i companyia presenten a RAC-1 de dilluns a divendres, es viu un moment tan esbojarrat com memorable. El presentador introdueix un per un, amb gran ritme, la vintena de personatges que participaran aquell dia al programa i, en sentir el seu nom, els imitats pronuncien tan sols una paraula o una expressió que els és característica. La barreja sobtada de les veus de Rajoy, Maragall, Zapatero, la Caballé, Lluís Llach o Matthew Tree, entre d'altres, serveix per situar els oients en una línia d'ona favorable i els predisposa per divertir-se durant les dues hores de paròdia política. Més enllà dels acudits i els gags actuals que s'han preparat, una part de la diversió prové del coneixement que, per posar en solfa tot aquell guirigall de personatges, n'hi ha prou amb Toni Soler, Queco Novell, Manel Lucas, Cesc Casanovas i Bruno Oro. Aquesta empatia funciona perfectament i sens dubte és un dels ingredients que permet que la fórmula, ara, també convoqui tants espectadors en la seva versió televisiva.

Des de fa dues setmanes, l'equip de Minoria Absoluta presenta cada dijous a TV-3, després del Telenotícies de la nit, l'espai Polònia. Se n'han emès ja dos programes -aquesta nit es veurà el tercer- i fins ara l'èxit de públic ha sigut extraordinari. A més de l'experiència que carretegen des de la ràdio, l'espai ja s'havia anat foguejant al breu Mire usté que els van deixar fer a Antena 3. Tot i que d'entrada pot semblar que Polònia sigui una simple continuació, adaptada a la realitat política catalana, el nou programa ha fet un altre pas de rosca en la sàtira política i ofereix algunes novetats remarcables. L'intent de defugir la simple interpretació d'una colla de gags es tradueix en una realització més elaborada. El decorat de fons és un plató per on deambulen actors i extres. Toni Soler parla amb els polítics (amb els actors que fan de polítics) i els ensenya un guió que hauran d'interpretar. S'estableix així un segon nivell, com si els polítics fossin actors que interpretessin el seu paper en el circ de la política. Tota una troballa que ens permet veure'ls relaxats, fora de càmera, i suposar que Acebes i Piqué, per exemple, són més amics del que simulen.

En els dos programes que hem pogut veure (o un i mig, perquè el segon era més curt per culpa d'un partit de futbol -ja són ganes-), aquest doble nivell era prou fàcil de seguir. La galeria de personatges s'anirà definint amb el temps, però de moment ens quedem amb la consellera Tura fent de policia per l'estil de Tom Cruise a Minority report, amb l'alcalde Joan Clos intentant combatre les "prostiputes" al carrer, amb els trios amorosos de Zapatero, Maragall i Mas... Una altra de les seccions que permet el joc de miralls d'aquests diversos plans és "Som una clonació", en què un polític -Carod-Rovira el primer dia, Saura el segon- és entrevistat de debò mentre al costat veiem els comentaris i reaccions del seu doble. Tota aquesta estructura s'aguanta per uns bons guions i, no cal dir-ho, pel treball d'uns actors extraordinaris. Les imitacions són excellents, enginyoses, i sovint busquen l'autoparòdia. Els espectadors els segueixen com a personatges i no com a simple imitació. En aquest sentit, l'actor més destacat és Queco Novell, que interpreta a Maragall, Rajoy, Zapatero, Joan Clos, Benet XVI i qui calgui, sovint protagonitzant uns diàlegs entre dos dels seus personatges que li deuen fer rondar l'esquizofrènia.

A més dels encerts notables del programa, és probable que Polònia funcioni tan bé perquè l'espai referencial queda més acotat. Començant pel títol autoirònic. A Catalunya ens coneixem tots, con aquell qui diu, i ja se sap que la confiança fa fàstic. En aquesta confiança, especialment per part de la televisió pública, hi ha d'haver el futur esplendorós d'un programa com aquest.