La mirada fotogràfica de Joan Mariné

El director de fotografia Joan Mariné (Barcelona, 1920), aposentat a Madrid des de després de la Guerra Civil, transmetia fa uns anys al crític de cinema Ángel Fernández-Santos el seu convenciment de posseir una "vista fotogràfica". Li deia: "Quan filmo faig servir el fotòmetre, però en realitat no el necessito: veig al natural què és fotografiable i què no ho és, com si en comptes de pupil·les tingués lents de càmera als ulls. Em sembla que si no m'hagués fet fotògraf m'hauria tornat boig". Tot i que Mariné, treballador infatigable -ha il·luminat un centenar de pel·lícules i, a partir dels anys vuitanta, es dedica a la restauració de films- integra la història viva del cinema espanyol, i la seva labor ha estat premiada amb prestigiosos guardons, com el Nacional de Cinematografia el 1994, a Catalunya no és prou conegut fora dels circuits professionals. La Filmoteca catalana recupera ara quatre dels títols més significatius de Mariné triats per ell mateix i li dedica un cicle. La muerte silba un blues (1962), de Jesús Franco, l'obre dilluns vinent.

La Filmoteca dedica un cicle a l'infatigable cineasta català aposentat a Madrid

Autodidacte, encara que assegura haver llegit "tots els llibres sobre fotografia", Joan Mariné va haver de deixar els estudis de batxillerat a causa d'un tifus. El director de fotografia ha explicat que la primera vegada que va trepitjar un plató no havia fet els 16 anys. Era el 1936 i la pel·lícula que es rodava es titulava El octavo mandamiento, una història sentimental dirigida pel càmera Arthur Porchet. Ell acompanyava un tiet seu, mecànic de precisió, i la gent de l'equip de rodatge que hi havia per allà li va començar a fer encàrrecs. Al jove Mariné el va enganxar el cinema i encara hi és.

Ja instal·lat a Madrid, es va convertir en col·laborador imprescindible de directors com José María Forqué, el més exigent, segons Mariné, i amb qui va rodar 10 pel·lícules, Pedro Lazaga, Antonio del Amo, Eduardo García Maroto, Manuel Mur i Pedro Masó. Malgrat que la seva filmografia no destaca per incloure obres amb grans mèrits artístics sinó més aviat èxits comercials del moment, la seva feina en concret i la inquietud innovadora que ha demostrat al llarg del temps han estat sempre molt valorades pels especialistes i per la professió.

Joan Mariné va ser, per exemple, el primer que va utilitzar a Espanya l'Eastmancolor i el Cinemascope a La gata (1955), de Rafael Torrecilla i Margarita Aleixandre. A Día tras día (1951), d'Antonio del Amo, es va anticipar en l'ús de la càmera de mà. I s'han elogiat també "els convincents efectes de matinada, utilitzant llum rebotada" que va aconseguir a El santuario no se rinde, d'Arturo Ruiz Castillo, com assenyala Florentino Soria al Diccionario de Cine Español. Aquesta producció de l'any 1949 és una altra de les quatre que exhibirà la Filmoteca juntament amb la ja mencionada La muerte silba un blues -que presentarà el mateix Mariné a la sala-,

091, policía al habla (1960) i Un millón en la basura (1967), tots dos films de José María Forqué.