Domini màgic

Vuit segles de poesia

catalana

J.M. Castellet i Joaquim Molas

Edicions 62

Barcelona, 2005. 530 pàgines

Encara que les portades i les solapes de les antologies es presentin com a panoràmiques d'una època, d'una generació, d'un país, etcètera, una antologia no és res més (ni és res menys) que una representació del que opinen els qui la fan (en aquest cas, els qui l'han reeditada 12 vegades sense cap canvi significatiu durant més d'un quart de segle). Després la casa que la publica hi pot introduir un títol nou, recuperar un pròleg previ i fer lluir una falca publicitària com ara aquesta: "Els millors poemes de la literatura catalana de tots els temps", que contradiu el propòsit dels curadors d'oferir una visió sumària de vuit segles de poesia catalana en amalgama ben arranjada, per bé que impossible, d'interessos històrics i de criteris estètics, i que en aquest cas tendeix bastant sovint a fer prevaler els històrics.

Potser per aquella mena de complex històric de gran part de l'Europa posterior a la revolució del 1789 -i que, a casa nostra, ja ofegava a Balmes-, que passa per creure que la cultura francesa és una gran cosa, si no plena de grandesa, els nostres antòlegs trien de Palau i Fabre els poemes imitatius a la manera de Rimbaud; després hi ha la sobredimensió de Guerau de Liost respecte a Marià Manent i de Salvador Espriu respecte a Joan Vinyoli -que en edicions anteriors arribava a aparèixer amb un poema tallat, i no d'instint, com li hagués plagut, sinó a gratcient!-, i que és paral·lela a dues de les qüestions més discutibles del conjunt: l'excessiva presència dels poetes i els poemes del realisme històric, els únics que ara per ara ja no llegeix gairebé ningú, i la inclusió de Maragall en la poesia moderna en comptes de participar de la contemporània -un concepte que arrossega sempre valors positius- fins a inserir-lo en una època suposadament desvinculada de la modernitat que comença amb el noucentisme i Guerau de Liost.

La brevetat de l'antologia la fa incomparable amb la més imparcial i canònica, en quatre volums, de Galàxia Gutenberg, però es precisament en un espai escàs i a pesar que sigui més difícil on s'ha de ser més equànime. Només entre els contemporanis la llista dels absents és llarga i les comparacions amb alguns dels que hi són és enutjosa: Josep Lleonart i Gabriel Alomar són poetes tant o més importants que el seu coetani Miquel dels Sants Oliver -que servia millor per a les servituds del periodisme de l'època-; Maria Antònia Salvà, Joaquim Folguera i Ventura Gassol tenen més valor que López-Picó, un poeta inventat pel Riba carca, d'herència familiar carlina, que podia detestar per motius ideològics i religiosos poetes com ara Agustí Bartra i Joan Salvat-Papasseit; Rosa Leveroni, Jordi Sarsanedas, Marià Villangómez, Joan Perucho i Joaquim Xirau tenen una obra de qualitat similar a la de Joan Teixidor, que a més no hi apareix amb cap poema del magnífic El príncep.

Però en aquestes opcions no hi ha res d'estrany, ni la tria està mancada de seny, perquè qui escull només ha de respondre dels seus interessos. Més enllà de l'obligació de la brevetat i d'haver de deixar fora la poesia èpica, la narrativa i la popular, l'historicisme impera i sura tothora per sobre dels esmunyedissos atributs estètics. L'aposta és una mica més segura, però el risc és així menor. Tot i això, el que hi és més valuós és que les diferències entre els grans talents i els mitjans hi queden reflectides a la perfecció, amb Llull i March com els referents antics més poderosos i radicalment contemporanis, amb Maragall, Carner, Riba i Foix entre les veus majors de darrera hora. I encara que el trio dels ultimíssims poetes més influents entre els ja morts, Vinyoli, Ferrater i Espriu, estigui descompensat i quedi empetitit per la banda del primer, el temps ho posa tot al seu lloc. La poesia la fan els poetes; i els bons poemes sempre sobreviuen immunes a les adversitats.