Voltaire o no Voltaire

L’any 1741, Voltaire va estrenar l’obra teatral El fanatisme o el profeta Mahoma. Fou un èxit immediat, on el patriarca de Ferney denunciava la impostura d’aquell “gran tartuf anomenat Mahoma”. Voltaire advertia que aquella doctrina fanàtica, que aquell sistema totalitari, transformava joves, sincers i ingenus, en vertaders monstres. En molts sentits, és la primera obra de combat de Voltaire, i el seu primer gran èxit teatral contra el fanatisme i la superstició. Els jansenistes la qualificaren “d’escandalosa i impia”, i veieren en aquells atacs al profeta una envestida contra el cristianisme, i finalment Voltaire va haver de retirar-la. Però aquest fou, sens dubte, el seu primer gran al·legat contra la superstició i la violència que s’engendra de la interpretació radical de la doctrina religiosa. Anys després escriuria i publicaria anònimament “La poncella d’Orleans”, un poema satíric de 8.561 versos, on feia mofa i befa de “ma Jeanne”, ço és, de Joana d’Arc, el gran símbol patriòtic de França. Voltaire feia desfilar pels seus versos cohorts de monjos i sacerdots obsessionats a desvirgar la jove visionària, i alguns quasi ho aconsegueixen i descobreixen els seus jocunds “tétons”. Tan sols la intercessió in extremis de saint Denis, providencialment baixat del cel amb l’espasa a la mà, evitarà que un franciscà, de nom Grisbourdon, s’emporte per davant l’himen de Joana. Però en alguns casos, els editors anaven més lluny que el mateix Voltaire i hi introduïen en edicions clandestines gravats d’una obscenitat declarada, i aguditzaven encara més la sàtira, i en alguns casos fins i tot consumaven la violació. El 1755 hi havia sis mil còpies en circulació, amb tot tipus de variació lúbrica, i fou aquella obra la que condemnaria definitivament Voltaire als ulls de l’Església, que el perseguiria fins i tot després de mort. Siga com siga, a hores d’ara, Voltaire hauria pagat molt més car la seua obra sobre Mahoma, i de segur que hauria estat posat en alguna llista islamista de condemnats a morts. Sobta que hagen canviat tan poc les coses des d’aleshores, i com un colp i un altre, el fanatisme religiós transforma joves bons i ingenus en vertaders monstres. Dit això, també sobta el poc que el món ha progressat pel que fa al tracte amb les religions, i com no hi ha hagut manera de conciliar un marc laic i multicultural, on les diverses creences puguen coexistir en pau, respectant-se les unes a les altres i respectant també aquells que no hi creuen. Seria un error pensar que en aquest immens desacord en què vivim actualment no hi tenim tots una part de culpa. Però acceptar una restricció de la llibertat d’expressió obligaria a condemnar i censurar bona part de la literatura universal, protagonista i garant en molts sentits de la nostra llibertat actual. La humanitat es troba en aquest difícil atzucac, i no sap ben bé com eixir-se’n. Voltaire o no Voltaire, vet ací la gran i difícil qüestió.