Editar sense editors

L’escena succeeix en un simposi anual d’editors. En el transcurs d’una taula redona aparentment innòcua, un dels ponents llança un dard enverinat: “En què es diferencia un llibre d’una bossa de creïlles fregides?”. Silenci a la sala. La pregunta sembla retòrica, però és una bomba. “En res: són dos productes que es fabriquen, s’empaqueten i es distribueixen per a ser consumits”, s’autorespon. Una veu tímida trenca el silenci, que començava a ser tens: “És una provocació?”. “En absolut. És la realitat”, conclou, ferm. I el debat es converteix en batalla dialèctica campal. “Heretgia! Heretgia!”, criden els més agosarats des del fons de la sala. Aquell conferenciant representava un grup editorial mitjà. Avui dirigeix una multinacional del llibre.

La indústria editorial moderna està sota els designis de directius i accionistes amb aquest mateix pensament. Els editors, aquella figura en teoria responsable de seleccionar les obres que es publiquen, o d’incentivar-ne la creació per a reconduir, eixamplar o modelar els gustos lectors, han perdut la partida. Hem passat en pocs anys, quasi sense adonar-nos-en, del model artesanal de proximitat amb escriptors i llibreters, a un sistema caníbal que, com afirmava André Schiffrin, està “dominat pels grans grups, conglomerats que ofereixen tota mena de serveis en la indústria del lleure i de la informació”. I ho deia l’any 1999, en L’edició sense editors (Destino), el llibre que el va refermar com una autoritat inqüestionable de l’edició independent mundial.

Aquests dies, amb la mort de Schiffrin a 78 anys, hem recordat les seues ensenyances premonitòries, d’una vigència perenne. “La decisió de publicar aquest llibre o un altre ja no depén dels editors, sinó de l’anomenat ‘comité editorial’”, ens deia, “on els financers i els comercials tenen els càrrecs més importants”. La qualitat, l’oportunitat i l’aportació cultural, intel·lectual o social d’un llibre és matèria prescindible que no queda reflectida en els balanços i esdevé, per tant, un intangible molest. La “censura del mercat” veta els nous talents, l’excel·lència literària o els punts de vista originals i crítics. L’oferta s’uniformitza, el risc es minimitza, la banalitat triomfa. Per això Belén Esteban encapçala aquests dies les llistes dels més venuts.

Allò que Schiffrin descrivia del panorama editorial nord-americà del començament de segle ha arribat a casa nostra, com (quasi) tot, amb una dècada de retard. Les remodelacions, fusions i reestructuracions del sector al caliu de la crisi fan incompatible (paradoxalment) mantenir editors en les plantilles editorials. Ho veiem cada dia. El temps dedicat a rellegir manuscrits i omplir-los d’anotacions i suggeriments s’empra ara per a idear estratègies de pressió en la distribució. S’imposa la lògica (sic) comercial.

“Digital o en paper, la catàstrofe del sector editorial és el benefici que s’exigeix als llibres. Abans, l’editor tenia passió pel seu ofici, no cobdícia per un negoci”. De nou, Schiffrin. La bona veritat és que, quan s’ha de recórrer al responsable de màrqueting de l’empresa perquè separe el gra de la palla, els llibres esdevenen productes; els autors, proveïdors de continguts; els lectors, simples clients; i, tot plegat, un negoci com qualsevol altre.

Com fabricar bosses de creïlles fregides.