El xiquet de l’hort

Joan Francesc Mira ha escrit un bonic llibre autobiogràfic titulat El tramvia groc (Proa). La qualitat i la pulcritud de la seua prosa de seguida ens sedueix i ens fa avançar ràpidament per l’escrit. En les primeres planes del llibre, Mira apel·la al relat autobiogràfic de Claude Simon, titulat El tramvia, i també a Parla memòria de Vladimir Nabokov. I és ben cert que darrere d’El tramvia groc hi ha aquests dos grans noms, aquestes dues grans forces de la naturalesa, que treballen amb els records i els metamorfosen amb la seua preciosa manera d’escriure. Precisament Joan Francesc Mira va traduir al català El tramvia de Simon, i en el seu tramvia groc reconeix no sols la coincidència en el titular, sinó també alguna altra cosa més, una manera d’enfrontar-se al passat. Tanmateix, crec que en les memòries de Simon i Nabokov l’enyor i la melancolia ho impregnen tot, i amb una mirada càlida, torbada i vaporosa cap a aquells dies, que foren tan feliços. En canvi, en El tramvia groc Joan Francesc Mira ens parla d’aquells dies d’infantesa amb estima, però amb ben poc enyor. La casa on vivien, en el llogaret de La Torre, era incòmoda i freda, i la faena dels pares difícil i esclava (son pare, que era recaptador d’impostos, havia de criar gallines i porcs en uns camps contigus per a poder traure un sobresou). La misèria i la tristesa de la postguerra ho ameren tot, així com les malalties temibles, com el quist hidatídic que va patir sa mare (que de poc la mata), o el tètanus de l’oncle, que va morir amb dolors temibles. Tot allò va omplint les pàgines del seu tramvia, aquell recorregut cap al passat fosc, a vessar de dificultats, d’estretors, d’un fred glacial que se t’encasta en els ossos. Si les evocacions de Simon i de Nabokov són a tot color (l’un a Perpinyà, vora la mar; l’altre a la seua Rússia natal, en les terres i possessions de la família riquíssima), les de Mira són en blanc i negre o, a tot estirar, de color sèpia. El llegim amb una mica de congoixa i admirem la seua honestedat intel·lectual, que narra aquell passat tan descarnat. Mira ens detalla la vida d’aquells dies i fa una vívida descripció d’aquell ambient de tanta penúria, sense un bany en casa, sense aigua corrent, sense calefacció, quasi sense cuina, tots agrumollats al voltant d’un braseret de carbó. Hi ha moments entranyables dedicats a sa mare (aquella dona abocada a la família, estereotip de mare resignada i patidora) i frases dures al pare (“havia sigut un home insegur, fracassat, orgullós i profundament trist”). I belles descripcions de València i de l’horta, on hi ha alguns dels millors passatges del llibre: “Cal sentir amb les mans i entre els dits la suavitat d’aquesta terra, la seua textura material (que no és gens natural, és matèria transformada), cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, i la correcció regular dels camps conreats […]. L’art agrícola de l’horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes”. En la portada del llibre l’autor figura retratat en una fotografia d’aquells dies d’infantesa, fent equilibris sobre una estaca del seu camp de l’horta, de terra treballada i esponjosa. I ens comenta que la gent de La Torre el coneixia com “el xiquet de l’hort”. Una preciosa fotografia, en blanc i negre, que explica no sols un innocent passatemps infantil, sinó un fet molt més transcendent i profund, que recorre tota l’obra: els grans equilibris de la vida.