Ai, la família...

La dèria d’un avi per cloure una història d’amor, que l’atzar va tallar ara fa més de 60 anys, és l’eix entorn del qual gira la nova novel·la per a joves de Maria Mercè Roca (Portbou, 1958). “Ara no pot fer figa... Només li falta un tros petit, però que té mil revolts. Com la vida —pensa—, que sempre és curta, però sempre és envitricollada, mai no hi ha camins rectes ni túnels que tallin pel dret”. Amb la seva fita davant del nas, l’avi s’emporta al seu costat el seu nét i la nova amiga d’aquest. El viatge, amb un destí incert i desconegut, servirà a uns i altres per viure una aventura intensa, per conèixer-se entre ells i per trobar respostes a allò que cadascú viu i busca en aquells moments.

Mil revolts és la tercera incursió de Roca en la literatura juvenil, l’única de les tres que va acompanyada de premi, el Barcanova de novel·la per a joves, encara que les altres dues han obtingut amb els anys el millor guardó possible, el beneplàcit i el seguiment dels lectors encara vigents: Com un miratge (Barcanova, 1990), història d’amor entre dos joves, i Kenitra (Barcanova, 2006), el viatge d’un noi a la recerca del pare.

Aquest Mil revolts és una història d’arrencada lenta, de col·locació meditada dels personatges en l’escenari. En un inici, té l’aparença de tants altres relats de la literatura juvenil, de relacions i d’amors entre adolescents. L’entrada de l’avi a escena dinamita aquesta aparença i trastoca els plans més immediats dels protagonistes i, en el fons, les seves vides. I ho fa amb una demanda quotidiana, la de suplicar al nét que el porti fins a Gandesa. El seu objectiu, així com tot el seu món a l’edat que té, s’anirà descobrint al llarg de la història. L’avi fa un tomb a la trama, accelera cada vegada més el ritme de la novel·la i dota d’expectatives el lector. No es tracta d’una obra innovadora, però sí que té la virtut de ser de factura experta, on tant els petits i grans detalls com els personatges estan modelats amb cura.

La família també és l’eix vertebrador de la novel·la que va assolir el Barcanova en la modalitat infantil, encara que és una família més nombrosa i variada que viu en un entorn fantàstic. Al darrere hi ha Miquel Pujadó (Madrid, 1959), cantautor que, com a escriptor i de mica en mica, es va fent un lloc en la literatura infantil i juvenil.

La Serpentina i l’antiga família és la història de l’única família de bruixes i bruixots que queda a Europa. D’entrada, l’autor planteja els precedents que han portat els personatges a la situació actual. Cada vegada que la família ha tingut un problema insalvable, ha dormit 300 anys a partir d’un encanteri. La nissaga es desperta i s’adapta de manera ràpida a l’actualitat i viu una història tòpica i previsible de lladres i serenos. Tot i ser aquest el pinyol de la novel·la, el que destaca més és el to humorístic amb què està narrat el conjunt, una via poc utilitzada en la nostra literatura, propera al vodevil. L’humor és lleuger, a estones crític, amb els integrants d’una família amb unes característiques i una actitud caricaturitzades.

La novel·la manté l’interès i la coherència, encara que el ritme és un pèl irregular, la resolució és previsible i la versemblança dels fets grinyola en més d’una ocasió —es desperten, després de tres segles dormint, i s’adapten als avenços actuals amb una facilitat increïble; o bé, van complint anys i segles sense canviar gens ni mica... L’obra i el premi, però, acaben de fer visible una trajectòria i un estil que ha anat prenent cos amb un seguit d’obres: Un príncep massa encantat (2004), El genial oncle Anastasi (2010), El ficcionauta (2013)...