L’intermediari

Un dia em vaig alçar amb ganes de ser modern i em vaig comprar un llibre electrònic. El millor —segons deien— del mercat. Me’n va atraure la possibilitat de llegir qualsevol cosa —La Bíblia, l’Odissea, La vida de Samuel Johnson…— en qualsevol lloc, sobretot quan vaig de viatge, o quan sec al parc mentre els fills s’esbargeixen, o quan no tinc altre remei que romandre en una sala d’espera atapeïda de nauseabundes revistes del cor. Me’n seduí la possibilitat de dur, en un trasto de 213 grams i 16 centímetres al costat llarg, una biblioteca immensa, que no cabria a casa o que, en cas de cabre-hi, em donaria problemes d’espai i d’higiene. Un punt negatiu era el fet, fins ara inèdit, que entre el text i jo hi havia un intermediari, un “dispositiu”, la bateria del qual s’havia de carregar, i que aquest aparell costava més de cent euros. També que, com tot aparell electrònic, pot avariar-se o bloquejar-se quan més falta et fa, i que és de reciclatge incert, cosa que no passa amb el paper, que té, en potència, vides futures. “Podràs llegir de franc tot allò que vulgues”, m’havia dit un amic pirata, però a mi, els llibres bons, m’agrada tindre’ls a mà, en la meua biblioteca, i subratllar-los, i fullejar-los sovint. A més, quan vull llegir de franc puc fer-ho a qualsevol biblioteca pública, la que hi ha a un minut de casa, per exemple, on sempre intercanvie a gust unes paraules amb els operaris. Però ja ho he dit: aquell dia em vaig alçar amb ganes de ser modern, no volia adoptar el tronat discurs nostàlgic del tacte, de l’olor, del so del paper. Romanços! Vaig provar el llibre electrònic durant tres dies, en diferents llocs i llums. No fatigava tant la vista com la pantalla de l’ordinador o, m’imagine, de la tauleta o del telèfon intel·ligent (encara no m’he alçat un dia amb prou ganes de ser modern per a comprar-me’ls), però sí que fatigava més que el paper. Un gran invent, sens dubte, amb molts avantatges. Tanmateix, al cap de tres dies de prova, completament convençut del que feia, el vaig empaquetar i en vaig demanar el reemborsament. Per què? No m’és fàcil d’aclarir, car no es tractava d’arguments racionals, sinó de sensacions. I la sensació que vaig tindre quan, després de tres dies llegint en la pantalla electrònica, vaig tornar a llegir en un llibre de paper, va ser d’un goig immens, de tornar a la llar, de beure el bon vi amb copa de vidre, de sentir música en directe… I vaig pensar que si el llibre imprés havia funcionat amb èxit durant els últims cinc-cents anys devia ser perquè no es tractava, de cap manera, d’un mal invent. Poc després vaig saber que al meu amic pirata li havien robat el seu dispositiu al metro. “Tenia centenars de llibres a dins, descarregats i per llegir”, confessà. Vaig imaginar que jo perdia de sobte la meua modesta però estimadíssima biblioteca personal, i em vaig sentir buit, nu, desemparat. I em vaig alegrar moltíssim d’haver deixat, a temps, de ser modern.