El fil teixit

Fa molts anys, però no tants, arribà a la ciutat de València un tren amb voluntaris supervivents de les Brigades Internacionals. Era impossible no acostar-se a l'estació del Nord (sort que encara no existia el supermercat asèptic de l'estació J. Sorolla) si més no com a homenatge a uns quasi adolescents que salvant tots els esculls, com ara entrar clandestinament a Espanya, vingueren a lluitar contra el feixisme. Res a veure al que vivim actualment: mercenaris pagats per reprimir fora del seu país. Pensava que seríem quatre gats i la sorpresa va ser trobar l'andana plena de gent jove disposada a rebre aquells ancians, alguns d'ells amb cadira de rodes. Els joves duien pancartes on es podia llegir el "no pasarán" que ha quedat imprés en la memòria dels pobles. A més, cantaven músiques de García Lorca amb les lletres que la lluita ciutadana hi va adaptar.

Quan la policia grega va matar Alexis, la joventut hel·lènica tornà a cantar Theodorakis, Ritsos, de la mateixa manera que el poble els va cantar a la plaça davant de l'hospital on agonitzava el diputat Lambrakis, maig de 1963, després d'un atemptat feixista ("Z", recordeu).

I els darrers anys, on el suïcida de la plaça Sintagma no va trobar qui prenguera un kalashnikov per a lluitar contra els nous i mateixos invasors alemanys i anglessos que van envair Grècia durant la II Guerra Mondial, s'ha recuperat de nou Theodorakis, Ritsos i els seus succesors: Leontis, Loïsos, etc. Només cal una visita al déu pagà contemporani, Internet, buscar notícies de Grècia i trobar-hi cançons aparentment oblidades. Fins i tot fotografies de l'entrada dels tancs dels coronels en la Universitat Politècnica de l'any 1973. La gent no oblida.

Itàlia surt al carrer i recupera les cançons del "Bella ciao".

El cap de setmana passat els portuguessos van ocupar els carrers i sonà de nou "Grandola, vila morena", cançó magnífica que subratlla aquest vers: "O povo é quem mais ordena", el poble és qui mana.

Són cançons que representen l'esperit de les lluites, que la gent ha fet seues, i que, si m'ho permeten, a més, tenen una qualitat indiscutible. Res a veure amb himnes artificials o temes d'encàrrec.

Diuen que la revolució russa cantava la "Marsellesa", supose que seria per no trobar a l'abast un tema més engrescador. I és clar: cal reconèixer que la "Marsellesa" encara posa els pèls de punta, malgrat un De Gaulle o un Sarkozy. Només cal recordar l'escena de la pel·lícula "Casablanca" quan la canten en el bar de Rick. Parlem de la lletra abans de ser retocada.

Com es transmet, de generació en generació, aquest impuls que recupera cançons d'una altra "època"?

I com saben què simbolitzava la frase "no pasarán" aquells que han dut pancartes amb ella a Grècia, a Portugal, a Itàlia?