Una firma contra els catalans

L’amor del poble espanyol als catalans ha sigut sempre, i és, tal com vostés poden comprovar llegint la premsa, mirant la tele o escoltant la ràdio, un amor entranyable i profund. Ara, per cert, més que mai, segons van repetint sobretot els polítics del partit més popular que representa aquest poble. Tan fort i profund és aquest amor, tan intens, que s’assembla moltíssim al sentiment del marit del qual vol separar-se la dona i llavors amenaça que li farà tot el mal possible abans de consentir-ho: et quedaràs sense casa (la casa europea), et portaré a la ruïna, et pegaré una pallissa, et mataré. T’estime tant, que et considere meua: tan meua, que no podràs mai separar-te de mi. És un amor, per tant, de qualitat dubtosa, un sentiment suspicaç, invasor. Almenys des del temps (no sé si per la Guerra dels Segadors o la de Successió) que va nàixer aquella cançoneta infantil que comença: “De Cataluña vengo de servir al rey, ay, ay, de servir al rey, de servir al rey!”. El rei, Àustria o Borbó, era servit ocupant Catalunya, i la cançó no era gens innocent. Ni eren innocents les innombrables senyores que, fa pocs anys, servien el rei pels carrers i les places d’Espanya recollint firmes contra el nou Estatut català, amb resultats esplèndids, com s’ha vist. Tal com recordava en La Vanguardia el periodista Enric Sopena: «”¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?”, em preguntà fa sis anys una senyora de mitjana edat, activa i somrient, en una mesa petitòria ubicada al carrer Potosí de Madrid, just davant del mercat de Chamartín. “Señora —li vaig respondre—, tengo un impedimento: soy catalán”. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia». La mateixa senyora, i moltes senyores i senyors més, també haurien recollit certament firmes contra ETA, contra Batasuna o contra el famós “pla Ibarretxe”, però mai no haurien demanat una firma “contra els bascos” amb tanta innocència i tanta naturalitat. Contra els bascos no es demanen mai firmes: només, en tot cas, contra els bascos “roïns”. Contra els catalans, sí: observen vostés la petita diferència. Deu ser una qüestió d’amor fatal.